Has dit que sóc poeta

Josep A. Vidal

Has dit que sóc poeta perquè saps que faig versos,

i sí, és cert, en faig. Consirós, cerco i lligo

els mots, l'un rere l'altre, i aixeco arquitectures

de mètrica insegura, maldestres i inconnexes,

amb rebles i artificis i retòrica abstrusa,

amb ritmes que coixegen i rimes vacil•lants.

Dogmàtics de la rima, matemàtics del metre,

buròcrates del ritme, acadèmics de res,

diran ínclits poetes, tot arrufant les celles

amb un gest de desdeny: "I és d'això, que en dius vers?"

Però, jo seguiré aplicant-me maldestre

a la feina obstinada de lligar mot amb mot,

i cercaré la rima com l'ocell cerca l'aire,

com l'arrel cerca l'aigua furgant en terra eixuta,

com cerca el riu el mar, com la pluja la terra,

com l'alè el moribund...

Com el meu cos el teu, jo assedegat de tu.

I em diré a mi mateix, una i altra vegada,

el nom de cada cosa com una lletania

per ordenar-me el món: la pedra, l'aigua, el foc,

el sol, la terra, l'aire... La vela al mar, la tarda...

I l'horitzó, tan lluny! –Una broma infinita,

la mar i el cel confosos, un rengle de muntanyes...

I el neguit incessant, la set insaciable...

Les pregoneses tèbies del teu si... La mirada

de l'infant, i les llàgrimes; les arrugues del vell,

i el pas del temps, i el buit... La tendresa, l'encís

del teu bes, i l'esclat del meu cos que s'afluixa

i es vessa en el teu cos, tremolós, que m'abraça...

La solitud, el plor, la cambra del malalt,

l'olor de resclosit, la tos, el ronc, l'esput,

la ranera impotent, els ulls esbatanats...

I el ventre afeixugat de la dona prenyada,

i els crits d'infants que juguen al celobert...

La suor del teu cos enganxada al meu cos,

i el teu alè i el meu fonent-se en la besada.

I l'instant que s'esmuny. I la mort, i l'absència...

Potser tenen raó i es soroll de xaranga,

però, no puc estar-me'n.

Els mots em fan present el temps inabastable,

cada instant que hem viscut,

el moment que s'esmuny entre els meus dits com l'aigua,

com la sorra i la pols; com un foc que s'apaga,

com l'infant que vaig ser

-aquell que cavalcava corsers imaginaris,

i encenia fogueres de fullaraca als vespres

i les veia apagar-se amb un estremiment-,

com la veu, com el bes, com la mirada...

Com la mà dels amics que he vist marxar per sempre

i el teu pas amb el meu al caient de la tarda.

Chamaste-me poeta...

Chamaste-me poeta, pois sabes que faço versos,

e, sim, é verdade que os faço. Com rigor, construo

e ligo as palavras, uma após outra, ergo arquitecturas

de insegura métrica, desconexas e trôpegas,

com desperdícios, artifícios e retórica abstrusa,

com ritmos que coxeiam e hesitantes rimas.

Dogmáticos da rima, matemáticos do metro,

burocratas do ritmo, académicos de coisa nenhuma,

dirão os ínclitos poetas, franzindo o cenho,

com um gesto de desdém: “É a isto que chamas versos?”

Porém, continuarei a entregar-me, trôpego, mas teimoso,

à ingente tarefa de ligar palavra com palavra,

procurando a rima como o pássaro procura os ares,

como a raiz procura a água escavando a terra enxuta,

como o rio demanda o mar e a chuva a terra,

e o moribundo o alento…

Como o meu corpo procura o teu, de ti sedento.

E, para mim mesmo, uma e outra vez direi

o nome de cada coisa, como uma litania

para ordenar o meu mundo: a pedra, a água, o fogo,

o sol, a terra, o ar…Uma vela aberta ao mar, a tarde…

E o horizonte, tão distante! Uma bruma infinita,

o mar e o céu confundindo-se, uma sucessão de montanhas…

E o anseio incessante, a insaciável sede…

A profunda quentura do teu seio…O olhar

do menino, as suas lágrimas; as rugas do velho,

a passagem do tempo, e o vazio… A ternura, o encanto

do teu beijo, e a explosão do meu corpo que se distende

e derrama no teu trémulo corpo que me abraça…

A solidão, o pranto, a cama do doente,

O bafo do quarto fechado, a tosse, o ronco, o escarro,

o estertor impotente, os olhos sem pálpebras…

E o ventre carregado da mulher grávida…

Os gritos das crianças brincando no pátio vizinho…

O suor do teu corpo colando-se ao meu corpo

e a tua respiração e a minha fundindo-se no beijo.

E o instante que foge. E a morte e a ausência…

Talvez tenham razão e seja o som da charanga,

mas é inevitável.

As palavras tornam presente o tempo inatingível,

Cada instante que vivemos,

o momento que se esvai como a água entre os meus dedos,

como o pó e a areia; como um fogo que se extingue,

a criança que já fui

- aquele que cavalgava imaginários corcéis,

e fazia fogueiras com as folhas secas,

vendo-as apagar-se com um estremecimento -,

como a voz, como o beijo, como o olhar…

Como a mão dos amigos que vi partir para sempre

e os teus passos com os meus ao cair da tarde.

(Versão portuguesa de Carlos Loures)

Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________

UNA NOVA MANERA DE NARRAR I UNA NOVA MANERA ÈTICA
Notes de lectura. Jacob’s room, de Virginia Woolf

Josep A. Vidal

The strange thing about life is that though the nature of it must have been apparent to every one for hundreds or years, no one has left any adequate account of it. The streets of London have their map; but our passions are uncharted. What are you going to meet if you turn this corner? [...] As frequent as street corners in Holborn are thes chasms in the continuity of our ways. Yet we keep straight on.
VIRGINIA WOOLF: Jacob’s room, Chapter 8

L'estructura narrativa de “Jacob's room” i la tècnica de Virginia Woolf suggereixen la imatge d'un puzzle narratiu les peces del qual s’integren en un tot unitari sense que cap peça, però, perdi la seva entitat pròpia. Així, el resultat unitari de la narració dependria de l'aportació de totes i cadascuna de les peces, alhora que cada peça s'explicaria en funció de les immediates i del "paisatge narratiu global". En el terreny de la narració, el símil del puzzle equival a la creació d'un univers que, amb l’aportació de cadascun dels diferents elements singulars, construeix un univers integral, i aquest, al seu torn, dóna sentit a cadascuna de les peces que l'integren. El símil del puzzle podria explicar en part la tècnica narrativa de Woolf, però, no és suficient. Vist des de la perspectiva del resultat final, el puzzle, malgrat l’aparent complexitat que li confereix la multiplicitat de les peces, no difereix de la fotografia, de la imatge única, entesa com a representació global i total d’un univers bidimensional. Però, l'obra de Virginia Woolf no pretén ser un univers, i molt menys bidimensional. perquè no es tanca en ella mateixa, sinó que és feta de finestres que s’obren a paisatges diferents, a mons i universos la presència dels quals pren potencialitat i entitat narrativa, però queda inexplicada o a penes intuïda.

Crec que, si volem emprar un referent formal de naturalesa no literària que puguem utilitzar com a símil de la manera de narrar de Virginia Woolf, l’hem de cercar en l'experimentació dels artistes plàstics, pintors i escultors, dels primers anys del segle XX i, de manera molt característica, en el Cubisme.

No es tracta pas que la narrativa de Virginia Woolf hagi rebut la influència de l'experimentació cubista, sinó que, experimentant amb el material narratiu, Woolf arriba a solucions literàries similars a les que el Cubisme i les primeres avantguardes elaboren a partir de materials plàstics i de la tradició de les tècniques pictòriques i escultòriques.

La penetració social i cultural de la psiquiatria no només va trencar les visions unitàries i les explicacions monolítiques de l'existència i de la peripècia humanes, sinó que, a més, les va fer impossibles i els va tancar les portes del futur. I no va ser aquest l’únic daltabaix que es va anar gestant al llarg del segle XIX i que va contribuir a l’ensulsiada amb què s’inaugura el segle XX. El cas és que amb aquell esfondrament va esdevenir impossible la construcció d’un judici moral a l’empara d’una concepció –la que fos– de l’ordre social. Des d’aleshores sabem que la realitat només pot ser objecte d'explicacions múltiples i diverses que, en superposar-se les unes amb les altres, renuncien a les explicacions simplistes i al punt de vista únic i assumeixen l’existència com a complexitat que depassa la percepció, sempre limitada, de l’observador, del narrador o de l’artista –i de l’ideòleg, i del polític... La multiplicitat de formes, integrades en la unitat que els dóna l’obra d’art, no seran ja mai més reproducció de la realitat, ni tan sols reconstrucció o recreació de la realitat, sinó una realitat nova, que existeix només com a obra d’art, i que no és reflex de la realitat sinó realitat ella mateixa. Aquesta complexitat, però, se separa conscientment, tant com pot, de la complexitat de l’autor o de l’observador, que –contra l’herència romàntica– renuncia a barrejar-se en l’espai de l’objecte artístic en la pròpia obra, i per això, el dibuix i les formes, el traç en les arts plàstiques i el llenguatge en la literatura, s’estilitzen, assagen camins minimalistes, cerquen la simplicitat de la línia, dels colors simples, el moviment... Una simplicitat, però, que està al servei de la complexitat.

Aquelles explicacions múltiples i diverses que, en els nous llenguatges, substitueixen les visions monolítiques i les explicacions globals del món i de la història, són essencialment parcials i subjectives, lligades a una experiència individual, a una peripècia existencial que ni els mateixos individus arriben a conèixer i, molt menys, a explicar.

Per això, cada persona esdevé un personatge, és a dir, un ésser que no pot ser explicat a partir del prototip d’una classe o aplicant-hi un estereotip, sinó només per mitjà de l’observació de la seva experiència particular. Una observació de la qual mai no se’n traurà una explicació total o perfecta, perquè no hi ha possibilitat de mantenir una perspectiva global, perquè només són possibles les aproximacions parcials, i perquè l’observació no és neutra, sinó que està supeditada als interessos i les manipulacions de l’observador. Com a potencial personatge, tota persona mereix ser observada perquè és potencialment susceptible de provocar el mateix interès que els protagonistes de la literatura romàntica, d'esdevenir l'heroi de la novel•la de la pròpia vida –en la mesura que la vida esdevingui existència narrada.

En la narrativa de Virginia Woolf, però, no em sembla escaient parlar d’herois, perquè l'heroi només pot existir com a tal en la mesura que ompleni l’espai cabdal que li escau en l'estructura ideològica de la narració, un espai sense el qual aquesta arquitectura s’esfondraria. L'heroi té una dimensió de totalitat, de plenitud, d'adequació identitària a un marc de valors fix, estable. És, per tant, un arquetip, i viu voltant d'estereotips. En la narrativa de Virginia Woolf no hi ha espai per als herois, perquè res no és susceptible d'explicacions, ni construccions globals, perquè no hi ha espai per a l'arquetip ni existeixen els estereotips. Perquè les explicacions són parcials, fragmentàries, episòdiques; perquè el temps no es defineix amb cap línia, ni recta ni circular, sinó com a coincidència d'espais, paisatges i peripècies que ningú pot contemplar com a globalitat. Per això, la construcció narrativa integra la diversitat, però no la tanca ni l'explica com a totalitat, ni tan sols com a harmonia.

Virginia Woolf situa al mateix pla allò que explica, allò que calla, allò que intueix i allò que ignora. Per això no hi ha espai per al judici ètic, malgrat que l'assumpció d'aquesta visió sempre mancada, insuficient, parcial o impossible d'aconseguir té una dimensió tràgica transversal que, en la mesura que és assumida
–tràgicament assumida–, construeix una actitud radicalment humana i civilitzada. En definitiva, una nova manera ètica.

La posició de l'home i de la dona davant la pròpia existència, davant la societat, davant la història, esdevé radicalment nova. I radicalment valenta, perquè neix del naufragi del món antic, del llenguatge antic, de la "manera" ètica antiga. I aquí potser podríem argüir en pro del naixement d'un nou arquetip heroic per al segle XX o per a la modernitat. L'heroi del desconcert, del dubte, de la incertesa; l'heroi de la mirada oberta i l'ànim en suspens; l'heroi, també, de l'absurd –que no de l'absurditat–, és a dir, l'heroi de la no-explicació, de la impossibilitat d'explicar o d'encabir-ho tot en una sola explicació.

Crec que en gran part és això el que dóna a la narrativa de Virginia Woolf un lleu regust nostàlgic, com el que trobem en les grans obres que han sabut copsar la transició entre el vell i el nou, com el trobem en la vitalitat dels poetes del XV, en Petrarca, en Ausiàs Marc, en els poetes de la Pléiade, en Garcilaso, o en els pintors i els artistes plàstics de la fi del XIX. Aquest regust de nostàlgia, però, no és un espai per al plany, per a la lamentació, sinó a penes un tebi sentiment nascut de la consciència profunda d’un esquinçament, del despreniment o la pèrdua consubstancal als canvis radicals produït per l'esclat d'un nou descobriment, d'allò que comença amb nou entusiasme.

En aquesta frontissa se situa la força vindicativa de Virginia Woolf, la vindicació d'una nova manera ètica indestriable d'una nova manera de narrar, d'un nou llenguatge per a la literatura i per a l'art, i, amb una força extraordinària, la reivindicació d'una societat nova, edificada sobre la base de la plenitud de drets per a les dones, i la rectificació –perquè la reparació del mal és dolorosament impossible– de la injustícia atàvica que suposa una societat exclusivament masculina.

Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________

Eleccions parlamentàries a Catalunya

Josep Anton Vidal

Per llegir els resultats de les eleccions parlamentàries celebrades a Catalunya el passat diumenge dia 28 de novembre, cal tenir en compte alguns antecedents que, probablement, molts lectors portuguesos només coneixeran d’una manera vaga.

Des de la constitució de Catalunya com a Comunitat Autònoma, segons l’organització administrativa instituïda per la Constitució espanyola del postfranquisme, i fins al 2003, el govern de Catalunya va estar a les mans d’una federació de dos partits, Convergència de Catalunya i Unió Democràtica, que van concórrer a les successives convocatòries electorals amb el nom de Convergència i Unió (CiU). Malgrat que l’electorat ha assimilat la sigla que uneix els dos partits com a expressió d’un partit únic, els dos socis de la federació han procurat mantenir la seva identitat separada, sense arribar, però, a posar en perill una relació que els ha procurat el govern durant tants anys. El perfil de CiU es pot resumir dient que representen una opció de dretes democràtiques, amb una decantació més liberal per part de Convergència i més identificada amb la Democràcia Cristiana europea per part d’Unió; una opció nacionalista catalana, que ha procurat l’encaix en l’Estat espanyol, amb una més gran empatia de Convergència amb les opcions independentistes –sense que aquesta idea hagi estat mai recolzada per una majoria suficient de les seves bases i, per tant, sense que s’hagi convertit mai en un punt programàtic del Partit– i més clarament afí a les postures integracionistes per part d’Unió –que no acceptaria, però, haver de pagar el preu de la pèrdua identitària per aquesta integració en l’Estat espanyol–; i, finalment, i sense la pretensió de reduir a aquests tres trets el perfil de la formació, cal dir que presenten un programa polític de modernització del país des de postulats neoliberals i europeistes, i que defensen una acció política basada en el tactisme, el possibilisme i el pacte. L’un i l’altre consideren la llengua i la cultura com a trets identitaris irrenunciables.

Quatre barres - Tres poemes del gran poeta brasiler Carlos Drummond de Andrade

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecte als uns i als altres. Avui us proporcionem tres poemes del gran poeta brasiler Carlos Drummond de Andrade (1902-1987). La versió catalana és de Josep Anton Vidal.

El pes del món carregat a les espatlles



Arriba un temps que ja mai més no es diu: Déu meu.
Temps d'absoluta purificació.
Un temps que ja mai més no es diu: amor.
Perquè l'amor ha esdevingut inútil.
 I els ulls no ploren.
I les mans van a penes ordint el dur treball.
I el cor esdevé eixut.

Inútilment les dones et truquen a la porta, no obriràs pas.
T'has quedat sol, ja s'ha apagat la llum,
però en l'ombra els teus ulls resplendeixen enormes.
Tot s'ha tornat certesa, no saps sofrir
i ja no esperes res dels teus amics.

 Ja tan se val que arribi la vellesa; la vellesa, què és?
La teva esquena aguanta el pes del món
i el món és tan lleuger com una criatura.
Les guerres, i les fams, i les converses a dins dels edificis
són a penes senyal que encara queda vida,
que no tothom se n'ha desprès encara.
Hi ha alguns que consideren que és bàrbar l'espectacle
i més s'estimarien morir (tenen la pell tan fina!)
Ha arribat l'hora en què morir no compta.
Ha arribat l'hora que la vida és una ordre.
A penes vida i prou, sense disfresses.


Déu trist

Déu és trist.
Diumenge descobrí que Déu és trist,
enllà de la setmana i més enllà del temps.

La solitud de Déu no té parell.
Déu no és davant de Déu.
És sempre en Ell mateix i ho cobreix tot

tristinfinitament.
La tristesa de Déu és com Déu: és eterna.

Déu es féu trist.
La tristesa de l'home no té cap altra font.

Poesia

Porto ja una hora pensant un vers
que la ploma refusa d'escriure.
Mentrestant és aquí, dintre meu,
neguitós, viu.
És aquí, dintre meu,
resistint-se a sortir.
La poesia, però, d'aquest moment
m'omple a vessar la vida.

Um poema de Josep A, Vidal

Capvespre

Has esperat, al caient de la tarda,
la simfonia d'un capvespre endolcit,
l'esclat de llum, la plenitud diàfana,
la serenor que precedeix la nit;
has resseguit l'espai amb la mirada,
se t'han perdut els ulls en l'infinit,
i has escoltat l'oreig entre les branques
com el fraseig d'un vers de metre antic...
No hi ha res mes. Aquí el camí s'acaba.
Detura el pas i encalma l'esperit.
Acluca els ulls. Guarda dins teu la tarda,
el cel, la llum, la resplendor subtil
d'aquest ponent que lentament avança
d'un esclat a un no-res. Principi i fi.

Josep A. Vidal


Octubre, 2008




Ocaso


Esperaste, ao cair da tarde,
a sinfonia de um doce crepúsculo,
a explosão de luz, a diáfana plenitude,
a serenidade que antecede a noite,
com o olhar seguiste o espaço,
perderam-se-te os olhos no infinito,
e escutaste a brisa deslizando entre os ramos
como o escandir de um verso de metro antigo,
Não há mais nada. Aqui acaba o caminho.
Detém o andar e acalma o teu espírito.
Semicerra os olhos. Guarda dentro de ti a tarde,
o céu, a luz, o subtil resplendor
deste poente que lentamente avança
de um esplendor para o nada. Princípio e fim.


(Versão em português de Carlos Loures)

Has dit que sóc poeta

Josep A. Vidal

Has dit que sóc poeta perquè saps que faig versos,

i sí, és cert, en faig. Consirós, cerco i lligo

els mots, l'un rere l'altre, i aixeco arquitectures

de mètrica insegura, maldestres i inconnexes,

amb rebles i artificis i retòrica abstrusa,

amb ritmes que coixegen i rimes vacil•lants.

Dogmàtics de la rima, matemàtics del metre,

buròcrates del ritme, acadèmics de res,

diran ínclits poetes, tot arrufant les celles

amb un gest de desdeny: "I és d'això, que en dius vers?"

Però, jo seguiré aplicant-me maldestre

a la feina obstinada de lligar mot amb mot,

i cercaré la rima com l'ocell cerca l'aire,

com l'arrel cerca l'aigua furgant en terra eixuta,

com cerca el riu el mar, com la pluja la terra,

com l'alè el moribund...

Com el meu cos el teu, jo assedegat de tu.

I em diré a mi mateix, una i altra vegada,

el nom de cada cosa com una lletania

per ordenar-me el món: la pedra, l'aigua, el foc,

el sol, la terra, l'aire... La vela al mar, la tarda...

I l'horitzó, tan lluny! –Una broma infinita,

la mar i el cel confosos, un rengle de muntanyes...

I el neguit incessant, la set insaciable...

Les pregoneses tèbies del teu si... La mirada

de l'infant, i les llàgrimes; les arrugues del vell,

i el pas del temps, i el buit... La tendresa, l'encís

del teu bes, i l'esclat del meu cos que s'afluixa

i es vessa en el teu cos, tremolós, que m'abraça...

La solitud, el plor, la cambra del malalt,

l'olor de resclosit, la tos, el ronc, l'esput,

la ranera impotent, els ulls esbatanats...

I el ventre afeixugat de la dona prenyada,

i els crits d'infants que juguen al celobert...

La suor del teu cos enganxada al meu cos,

i el teu alè i el meu fonent-se en la besada.

I l'instant que s'esmuny. I la mort, i l'absència...

Potser tenen raó i es soroll de xaranga,

però, no puc estar-me'n.

Els mots em fan present el temps inabastable,

cada instant que hem viscut,

el moment que s'esmuny entre els meus dits com l'aigua,

com la sorra i la pols; com un foc que s'apaga,

com l'infant que vaig ser

-aquell que cavalcava corsers imaginaris,

i encenia fogueres de fullaraca als vespres

i les veia apagar-se amb un estremiment-,

com la veu, com el bes, com la mirada...

Com la mà dels amics que he vist marxar per sempre

i el teu pas amb el meu al caient de la tarda.


Chamaste-me poeta...


Chamaste-me poeta, pois sabes que faço versos,
e, sim, é verdade que os faço. Com rigor, construo
e ligo as palavras, uma após outra, ergo arquitecturas
de insegura métrica, desconexas e trôpegas,


com desperdícios, artifícios e retórica abstrusa,
com ritmos que coxeiam e hesitantes rimas.
Dogmáticos da rima, matemáticos do metro,
burocratas do ritmo, académicos de coisa nenhuma,
dirão os ínclitos poetas, franzindo o cenho,
com um gesto de desdém: “É a isto que chamas versos?”



Porém, continuarei a entregar-me, trôpego, mas teimoso,
à ingente tarefa de ligar palavra com palavra,
procurando a rima como o pássaro procura os ares,
como a raiz procura a água escavando a terra enxuta,
como o rio demanda o mar e a chuva a terra,
e o moribundo o alento…
Como o meu corpo procura o teu, de ti sedento.
E, para mim mesmo, uma e outra vez direi
o nome de cada coisa, como uma litania
para ordenar o meu mundo: a pedra, a água, o fogo,
o sol, a terra, o ar…Uma vela aberta ao mar, a tarde…
E o horizonte, tão distante! Uma bruma infinita,
o mar e o céu confundindo-se, uma sucessão de montanhas…
E o anseio incessante, a insaciável sede…
A profunda quentura do teu seio…O olhar
do menino, as suas lágrimas; as rugas do velho,
a passagem do tempo, e o vazio… A ternura, o encanto
do teu beijo, e a explosão do meu corpo que se distende
e derrama no teu trémulo corpo que me abraça…
A solidão, o pranto, a cama do doente,
O bafo do quarto fechado, a tosse, o ronco, o escarro,
o estertor impotente, os olhos sem pálpebras…
E o ventre carregado da mulher grávida…
Os gritos das crianças brincando no pátio vizinho…
O suor do teu corpo colando-se ao meu corpo
e a tua respiração e a minha fundindo-se no beijo.
E o instante que foge. E a morte e a ausência…


Talvez tenham razão e seja o som da charanga,
mas é inevitável.
As palavras tornam presente o tempo inatingível,
Cada instante que vivemos,
o momento que se esvai como a água entre os meus dedos,
como o pó e a areia; como um fogo que se extingue,
a criança que já fui
- aquele que cavalgava imaginários corcéis,
e fazia fogueiras com as folhas secas,
vendo-as apagar-se com um estremecimento -,
como a voz, como o beijo, como o olhar…
Como a mão dos amigos que vi partir para sempre
e os teus passos com os meus ao cair da tarde.

(Versão portuguesa de Carlos Loures)