________________
L'escola dels anys foscos - IJosep Anton Vidal
Entre el carrer i la porta d’accés a l’interior de l'escola hi havia un pati rectangular, el costat més llarg del qual recorria la façana principal. La gran porta d’accés al pati era de ferro, reixada a la part superior, on descrivia un arc. Entre l’arc de la porta i l’accés al vestíbul hi havia una enramada de buguenvíl•lees d’un color morat, que, en desprendre’s, encatifaven el pati.
A l’hora d’entrada la gran porta de ferro romania oberta de bat a bat. Després, quan el rellotge s’acostava a l’hora en punt, aquesta porta es tancava i s'hi deixava oberta només una porteta petita per la qual calia entrar o sortir d’un en un. Aleshores, els tocatardans apressaven el pas, perquè a l’hora en punt aquella porta es tancaria i privaria l’entrada tant als que s’hi acostaven i que encara eren a alguns metres de distància com els que ja hi havien arribat però, obligats per l’estretor de la porta, feien cua per entrar.
L’encarregat de tancar-la hi trobava una satisfacció fonda i malsana en aquesta parcel•la de poder que administrava i que potser curullava amb una engruna d’èxit miserable una penosa vida de derrotes. Era per a ell, probablement, un dels pocs moments del seu viure en què se sentia justificat pel poder, en què sentia que en formava part, i això l’enaltia. En les pel•lícules de romans de l’època, en les quals abundaven les escenes de circ en què valerosos gladiadors i una munió de cristians de posat ensucrat s’enfrontaven als lleons, jo havia vist aquella mateixa actitud d’envaniment, de supèrbia i prepotència triomfant en la interpretació estereotipada de l’emperador o del governador romà de torn, que, amb estudiada displicència, després de la lluita a mort de dos gladiadors, enmig dels crits de la multitud enaltida per la lluita i la sang, mirava a banda i banda, més tibat que un pollastre al galliner, i feia amb el polze de la mà dreta el gest salvador o condemnatori. Durant un moment no se sabia si el polze de l’emperador assenyalaria al terra, cap a la profunditat dels abismes insondables, allà on l’infern amaga els seus suplicis, cosa que significaria la condemna irremissible del vençut, o amunt, cap al cel, que, malgrat ser tan insondable i perillós com les entranyes de la terra, era l’espai salvífic, la glòria, per antonomàsia; i ho és encara, perquè les simbologies són tossudes i atàviques.
El cel i l’infern es representen sempre en trajectòria vertical. Si per un moment imitéssim aquelles representacions de la Terra que trencant les convencions cartogràfiques seculars situen sobre un planisferi l’hemisferi nord a baix i l’hemisferi sud a dalt, i representéssim el cel a les fondalades de la terra, tancat per parets de roca i ple de racons foscos, i l’infern a dalt, entre núvols i resplendors encegadors, provocaríem un daltabaix –mai millor dit– de repercussions catastròfiques: el capgirament total de l’ordre establert, la subversió radical en estat pur. Perquè en la nostra simbologia la salvació sempre és a dalt, entre núvols, aire, clarors i altres efluvis eteris i inabastables. I la perdició és sempre a baix, en les coses corpòries i concretes, en allò que es pot tocar, mesurar, tastar, trepitjar, desitjar i posseir.
No sé si es tracta d’un artifici literari que hi afegeixo en el moment de convertir les pàgines viscudes en pàgines escrites, però el gest altiu del porter que, obedient al rellotge i a les consignes rebudes, tancava la porta als nassos dels tocatardans, m’ha quedat associat a la imatge del Neró cinematogràfic que a Quo vadis? –que s'havia estrenat feia dos o tres anys i havia circulat pels cinemes de barri– encarnava Peter Ustinov. L'Ustinov era aleshores un jove actor que s’havia donat a conèixer el 1940 amb un film de títol eloqüent: Mein Kampf: My crimes, tot i que, aleshores, jo, d’aquesta dada biogràfica, no en tenia ni idea.
Doncs, bé, el conserge/Ustinov/Neró, canviada per la bata grisa de l’ofici la capa de vellut vermell i orlada d’or i substituïda la diadema imperial al front per les arrugues de la misèria, mirava reptador l’arena/carrer on l’ardit Vinici, la dissortada Lígia i el valent Ursus, esperaven que la seva egrègia figura imperial, amb un "cop de porta/moviment del dit polze", dictés el suprem veredicte que els lliuraria a la mort o els tornaria a la vida... I és que el poder, tant el que s'exerceix arbitràriament en benefici propi como el que s'exerceix per delegació del poderós, té una enorme capacitat de redempció de totes les misèries personals i col•lectives, i és per això que els totalitarismes troben tants seguidors entre els miserables.
Sonava el timbre i, indefectiblement, amb la mirada severa del qui es lliura amb abnegació al compliment d’un deure sagrat, ens tancava la porta.
Al pati, a penes en uns segons, s'hi feia silenci. Els poc més de tres-cents alumnes, tots nois, perquè les nenes i les noies entraven per una porta diferent i anaven a aules separades, s’arrengleraven en files de dos ordenadament amb els de la seva classe i pautaven el rectangle del pati amb unes línies rectes paral•leles d’infants ensinistrats, hermètics, silenciosos, encarcarats i rígids, com els barrots de ferro que en les velles construccions militars o en les presons tanquen l’obertura de les finestres... Els mestres recorrien les files i amb petites, però enèrgiques, empentes, en les quals descarregaven qui sap quines profundes frustracions personals, corregien desviacions mil•limètriques. Després, es col•locaven al capdavant, de cara al seu grup d’alumnes, i esperaven el senyal del director que, dempeus sobre els dos esglaons que separaven el pati del vestíbul d’entrada, convertits en podi de grandesa per a la seva insignificant persona, era la figura que sobreixia per damunt dels caps arrenglerats. La immobilitat absoluta densificava el silenci opac i plumbi. De vegades una mica d’oreig passava entre les branques de la buguenvíl•lea, trencant el silenci amb un fremiment de fullaraca, i arrencava algunes fulles morades, que voleiaven erràtiques, com una pluja hemàtica, sobre els rengles d’infants.
Aquesta cerimònia no durava més de dos minuts. Però l’eternitat, que, privada de principi i de fi, no té durada, es concentrava en aquells dos minuts. Si la vida i les persones, en lloc de ser matèria, carn i ossos, fóssim metàfores, hauríem vist, gràcies a aquella lamentable posada en escena, la figura del director ascendir pels aires fins als cims més alts de la glòria seguit de la seràfica cohort dels seus acòlits batent les ales als seus peus –tot i que probablement l'odiaven– i tota la munió de criatures convertides en cucs miserables arran de terra, entre la pols.
Però, érem carn i ossos i nervis i cor i sang i ulls i pensament, i el que vèiem era una presència omnipotent, que ens tenallava l’ànim i ens feia bategar el cor amb un ritme frenètic i angoixat, perquè sabíem que en qualsevol moment podíem ser castigats. D’allò que n’estàvem certs –ho havíem descobert amb un penós aprenentatge– és que érem culpables... I no cal que us pregunteu de què; érem culpables de no res, culpables i prou. Culpables en abstracte. Culpables per definició, per naturalesa, per posició. Quan algú, amb un gest, amb la mirada, amb un toc de xiulet, té potestat per deixar-te clavat al lloc, mut, cec, immòbil i amb el pensament pendent tan sols de la seva presència, saps clarament que ets culpable... Culpable de no ser ell; i aquesta és una culpa molt profunda, existencial, metafísica, perquè neix de la impossibilitat de ser l’Altre. En la tradició judeocristiana la culpa bíblica és precisament aquesta, la impossibilitat de ser l’Altre, i és per això que, del seu origen, se n’ha dit sempre “pecat original”.
Finalment, el director, mans a l’esquena, feia espetegar els dits i, quan sonava aquell so mínim que se sentia arreu del pati, les files es posaven en moviment, començant pels més petits. El senyal del director no s’acompanyava de cap gest complementari, ni del cos, ni de la cara, ni dels ulls. Era un espetec sec, breu, suficient.
A fora, al carrer, els qui no havien estat a temps d’entrar, formaven davant la portella un grupet atapeït, els uns enutjats, els altres atemorits, alguns plorosos perquè se sabien doblement culpables, davant l’escola i davant els pares, que també els demanarien comptes pel retard i els imposarien el càstig conseqüent.
A una banda i l’altra de la porta de ferro, el silenci i la circumspecció eren els mateixos. Finalment, als de fora, el soroll de passos ordenats els feia saber que començava la desfilada dels alumnes cap a les aules respectives. I el silenci que els arribava del pati i que fins aleshores havia estat dens i ple, s’anava aprimant a poc a poc, fins a esdevenir el silenci ressonant dels espais buits.
Els alumnes entraven a l'aula. A mesura que començaven a treure's la roba d'abric i, amb la bata posada, anaven ocupant els seus llocs, es filtrava per les finestres un xivarri incontrolat, una descàrrega de tensió que en l'ànim dels qui, al carrer, esperaven que s'obrís la porta, incrementava la sensació d'abatiment i de fracàs. Al cap d'un parell o tres de minuts, el cop sec del regle del mestre damunt la taula s'anava repetint indefectiblement darrere els vidres de totes les finestres, i es feia el silenci. Ara, però, era un silenci irregular, que s'alternava amb el xivarri aquí i allà... Però, amb poc temps de diferència, de cada aula començava a arribar fins al carrer, com un ressò esmorteït, la recitació coral de les pregàries del matí... El parenostre, l'avemaria, el glòria, se succeïen amb una cantarella vetusta, arrossegada i encomanadissa...
Aleshores s'obria la porta i el conserge feia un gest als alumnes que s'esperaven al carrer perquè es posessin en fila. Malgrat la severitat del moment, la rigidesa del conserge s'havia estovat i no se'n podia estar de fer alguns comentaris de vegades indulgents, de vegades sarcàstics: una altra vegada tu..., no n'aprendreu mai..., si jo fos el teu pare aniries més dret..., sempre els mateixos..., si tinguéssiu uns pares com Déu mana...
Guiats pel conserge, els alumnes seguien en fila fins davant la porta del despatx del director... Després d'un moment d'espera eren interrogats sobre el perquè del retard, se'ls reiteraven les admonicions que feien al cas i se'ls demanava el nom –encara que, per conegut, no calgués aquest tràmit– i eren "fitxats", castigats i amenaçats amb un càstig més sever si reincidien. Després, capmoixos, anaven a les aules respectives, on els companys havien començat ja el treball del matí o de la tarda. Trucaven prudentment a la porta de l'aula. Però, sovint, la porta no s'obria. El professor, probablement molest per la interrupció, o tal vegada reclamant la parcel•la d'autoritat que fins aquell moment li havia estat usurpada primer pel conserge i després pel director, havia decidit erigir-se ell mateix en jutge del delicte.
Quan finalment s'obria la porta de l'aula, a l'alumne o als alumnes tocatardans se'ls ordenava que es quedessin dempeus a tocar de la pissarra, davant la resta dels companys, o arrenglerats a la paret, sense recolzar-s'hi, immòbils, carregats amb la cartera... De vegades, i segons l'edat, els feien estar de cara a la paret. Finalment, el professor, els renyava, els sermonejava i, si l'ànim se li encenia prou amb el propi discurs, o a causa de la reincidència d'un o altre, o si considerava que la falta de puntualitat dels seus alumnes el comprometia davant la direcció, decidia aplicar una punició exemplar. I l'alumne, abans de culminar aquell petit calvari i incorporar-se al treball, havia de parar la mà, o la punta dels dits en pinya, per rebre la penitència d'un cop de regle com a bàlsam redemptor que l'havia de salvar de ser, en el futur, un desgraciat.
Amb una mica de sort, no havien passat més de vint minuts o mitja hora quan l'alumne castigat s'incorporava al treball de l'aula. Vol dir que, l'objectiu d'aquella puntualitat rigorosa i tota la posada en escena que l'acompanyava, no era pas l'aprofitament del temps, ni la millora del rendiment escolar, ni res que tingués a veure amb l'educació...
Potser podríem dir que l'objectiu era el compliment estricte de la norma... Però, tampoc no era això. Era només l'exercici arbitrari del poder, l'enaltiment de l'autoritat gratuïta, l'alimentació del poder per mitjà del sotmetiment..., i un grapat de coses més les raons de les quals la psiquiatria social i la història de l'època explicaria més bé que jo...
A la paret de l'aula, damunt de la pissarra, a banda i banda, els retrats de Franco i de José Antonio. Al mig, un crucifix... Les mirades del cap de l'Estat i del líder feixista travessaven l'aula, s'encreuaven a mig camí i es perdien més enllà de les parets... El Crist de la creu tenia els ulls tancats, sense mirada, i el cap cot... De vergonya.
Sem comentários:
Enviar um comentário