Mostrar mensagens com a etiqueta josep anton vidal. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta josep anton vidal. Mostrar todas as mensagens

segunda-feira, 20 de dezembro de 2010

Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________


Dos poemes de Carlos Loures


Parlem de paisatge
            "Però, com podíem cantar
            amb el peu estranger damunt el cor?"

                    Salvatore Quasimodo: "Giorno dopo Giorno"

Com vols que hi hagi flors, amic, en els meus versos,
com esperes garlandes i flors primaverals del meu poema?
Al meu voltant hi ha homes humiliats, infants
descalços i afamats, dones prenyades
treballant els camps. Com vols, amic,
que vegi aquest cel blau del qual em parles,
el sol etern, que canti la bellesa del paisatge
si el sofriment humà descoloreix les coses?
És cendrós el paisatge, color de cendra el cel,
per això els meus poemes són cendrosos i mancats de bellesa.
(És que és bella la fam?)
Sí, prou que ho sé, la poesia no és economia política,
i també sé humilment que malgrat els meus versos
tot seguirà cendrós... la nova albada
no la desvetllaran els meus poemes
ni tampoc els dels altres; però també sé prou
que la poesia ha de ser la veritat del poeta,
la manera que té d'explicar el món
i mirar de canviar-lo. És per això que et dic:
un dels dos s'equivoca, i estic segur que ets tu,
perquè em demanes una poesia que mai no podrà néixer
de qui vulgui restar fidel sempre al seu poble.
Quan el cel sigui blau, jo et prometo, amic meu,
que el meu vers ho dirà, i el poema serà per a mi com un lliri,
deixarà aquest color de llot, de sang.
Quan el cel sigui blau, amic meu,
abans no!


Volia un país de sol per a donar-te’l

Volia un país de sol per a donar-te’l
amb amants i amb infants als jardins,
amb ocells lliures cantant entre el brancatge
i la llum pels carrers en llibertat
–amb les coses als llocs que hem somiat
i no pas als indrets on ara són,
amb les armes carregades per guardar-les.
Un país on solquéssim les nítides albades
amb un somriure franc dibuixat a les cares.
Un país sense murs i sense pors,
ni segells a les cartes que escrivim,
ni orelles amatents al que ens diem,
secretament.
Però, amor meu, vam néixer massa d’hora,
i arribàrem encara a temps de viure
el temps que ara vivim
amb llàgrimes silents rere el somriure,
amb la ràbia amagada en les carícies
i una muda esperança empresonada
a dins dels nostres cors empresonats.
I vam ser a temps encara de sofrir
aquest temps que ara sofrim
dia a dia i que solquem
amb els besos vigilats,
amb els nostres secrets atalaiats,
i l'amor amputat i presoner
amb què estimem.
Amor meu, no desertem
del temps i del país en què hem nascut
(que viure un altre temps dins d’aquest temps
o ser estranys al país
sense sortir-ne
és també desertar).
Com que és aquest el temps que ens ha tocat,
com que és aquest el país que hem rebut,
ara hem de conquerir el sol que els il·lumini,
robant-lo del silenci i la mordassa
que ens ofega la veu – No desertem
–l’odi, la por, la mort
que fugin, que abandonin
si l’amor els ofèn i els amenaça.
–Tu i jo ens quedem!

Amb els companys
i amb l’amor dels companys,
l’amor serà més fort
que l’odi, que la por i que la mort.
La llum es fa també amb els nostres besos,
amb les paraules furtives que escrivim,
els mots que l’opressor no veu ni sent.
La llum es fa també amb els nostres fills,
ells banyen de llum nova
les ombres que ara amb l’odi s’han obert
enmig de les carícies, els besos, les paraules.
En ells s’aixecarà la llum d’un nou demà,
i aquesta llibertat empresonada al clos dels nostres cors
inundarà els carrers de sol,
amor meu.

            (Carlos Loures: O cárcere e o prado luminoso, LIsboa, 1990)

            (traducció de Josep A. Vidal)

segunda-feira, 13 de dezembro de 2010

Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________


L'escola dels anys foscos - IJosep Anton Vidal
Entre el carrer i la porta d’accés a l’interior de l'escola hi havia un pati rectangular, el costat més llarg del qual recorria la façana principal. La gran porta d’accés al pati era de ferro, reixada a la part superior, on descrivia un arc. Entre l’arc de la porta i l’accés al vestíbul hi havia una enramada de buguenvíl•lees d’un color morat, que, en desprendre’s, encatifaven el pati.

A l’hora d’entrada la gran porta de ferro romania oberta de bat a bat. Després, quan el rellotge s’acostava a l’hora en punt, aquesta porta es tancava i s'hi deixava oberta només una porteta petita per la qual calia entrar o sortir d’un en un. Aleshores, els tocatardans apressaven el pas, perquè a l’hora en punt aquella porta es tancaria i privaria l’entrada tant als que s’hi acostaven i que encara eren a alguns metres de distància com els que ja hi havien arribat però, obligats per l’estretor de la porta, feien cua per entrar.

L’encarregat de tancar-la hi trobava una satisfacció fonda i malsana en aquesta parcel•la de poder que administrava i que potser curullava amb una engruna d’èxit miserable una penosa vida de derrotes. Era per a ell, probablement, un dels pocs moments del seu viure en què se sentia justificat pel poder, en què sentia que en formava part, i això l’enaltia. En les pel•lícules de romans de l’època, en les quals abundaven les escenes de circ en què valerosos gladiadors i una munió de cristians de posat ensucrat s’enfrontaven als lleons, jo havia vist aquella mateixa actitud d’envaniment, de supèrbia i prepotència triomfant en la interpretació estereotipada de l’emperador o del governador romà de torn, que, amb estudiada displicència, després de la lluita a mort de dos gladiadors, enmig dels crits de la multitud enaltida per la lluita i la sang, mirava a banda i banda, més tibat que un pollastre al galliner, i feia amb el polze de la mà dreta el gest salvador o condemnatori. Durant un moment no se sabia si el polze de l’emperador assenyalaria al terra, cap a la profunditat dels abismes insondables, allà on l’infern amaga els seus suplicis, cosa que significaria la condemna irremissible del vençut, o amunt, cap al cel, que, malgrat ser tan insondable i perillós com les entranyes de la terra, era l’espai salvífic, la glòria, per antonomàsia; i ho és encara, perquè les simbologies són tossudes i atàviques.

domingo, 12 de dezembro de 2010

VerbArte - Um poema de Josep Anton Vidal






Cançó cínica de l'ensopiment



No cerquis més. Tot és on ha de ser,
i no ha de ser enlloc més. Mira a pleret.
El món és una estampa fora del temps.
Deixa'l estar, que està bé tal com és.
I si no pots,
no t'hi encaparris gaire, perquè l'esforç
et passarà factura. Vigila el cor,
no l'apressis, que diuen savis doctors
que cal aprendre a viure, perquè no és bo
sentir tanta fretura, i és molt millor
guadir les quatre coses que Déu ens do.
Seu i pren-te una til•la tranquil•lament
mentre mires com passen, catric-catroc,
uns trens que mai s'aturen ni van enlloc.
I si et pren la malura de la llangor,
acluca els ulls i deixa que la buidor
se't fiqui per les venes, t'arribi al cor,
t'ensopeixi i t'adormi... Non-non, non-non,
que per calmar les penes, res com el son...
Non-non, non-non...
I si t'adorms per sempre..., non-non, non-non,
ja et cantaran absoltes, non..., non..., non... Non!


Canção cínica da fraqueza


Não procures mais. Tudo está como deve ser
e onde deve estar. Olha em teu redor.
O mundo é uma estampa fora do tempo.
Deixa estar, está bem como está.
E se não podes,
não dês cabo da cabeça, pois o esforço
cobrará o seu preço. Cuida do coração,
não o esforces - dizem os sábios doutores
que é preciso saber viver, que não é bom
sentir tanta inquietação, é muito melhor
fruir as coisas que Deus nos dá.
Senta-te, bebe tranquilamente chá de tília,
enquanto vês passar, pouca terra, pouca terra,
comboios que nunca param nem vão a lado algum.
E se te vires vencido pela fraqueza
fecha os olhos, deixa que o vazio
te entre pelas veias e chegue ao coração,
te entorpeça e adormeça... dorme, dorme, sonha, sonha…
que nas dores o sono é o melhor,
dorme, dorme, sonha, sonha,
e se acaso adormeces e não acordas...,
dorme, dorme, sonha, sonha,
três badaladas e um balde de cal,
dorme - sonha..., sonha... Dorme!

(Versão portuguesa de Carlos Loures)







sábado, 11 de dezembro de 2010

Semana do Ensino - La escuela de los años oscuros – I

Este texto foi escrito em catalão. Por absoluta falta de tempo, não pudemos fazer a tradução para português em tempo útil. Por isso, publicamos uma versão em castelhano. O original catalão sairá na próxima segunda-feira no “Quatre Barres”.

Josep Anton Vidal



Entre la calle y la puerta de acceso al interior de la escuela había un patio rectangular cuyo lado mayor recorría la fachada principal. La gran puerta de acceso al patio era de hierro, rematada con rejas en su parte superior, donde describía un arco. Entre el arco de la puerta y el acceso al vestíbulo había un enramado de buganvillas de color morado, que, al desprenderse, alfombraban el patio.

A la hora de entrada la gran puerta de hierro permanecía abierta de par en par. Después, cuando el reloj se acercaba a la hora en punto, esta puerta se cerraba y quedaba abierta sólo una portezuela por la que había que entrar o salir de uno en uno. Entonces, los rezagados apresuraban el paso, porque a la hora en punto aquella perqueña puerta se cerraría y dejaría fuera tanto a los que se acercaban y que todavía estaban en algunos metros de distancia como a los que ya habían llegado pero, obligados por la estrechez de la vía de acceso, hacían cola para entrar.

quarta-feira, 8 de dezembro de 2010

Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________



Independència, un camí de llarg recorregut


Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades recentment han donat, com vam comentar oportunament en aquesta secció, una majoria important a Convergència i Unió, que se situa a poca distància de la majoria absoluta. El poble de Catalunya ha fet confiança al catalanisme de signe conservador, amb un perfil que li permet ocupar un espai de centre a l’estil de les democràcies occidentals. Cal fer l’observació que l’adjectiu “conservador” es refereix a tot el programa polític de CiU amb l’excepció de les qüestions identitàries, perquè a Catalunya la defensa de la identitat no pot ser “conservadora”, cosa que voldria dir que aquest país hauria assolit un nivell de “normalitat” que avui li és negat; per això, pel que fa a la identitat, CiU és un partit vindicatiu, militant, que integra en les seves files des de partidaris de l’acord i el pacte amb l’Estat espanyol fins a independentistes conveçuts.

segunda-feira, 6 de dezembro de 2010

Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________



La Constitució espanyola


La Constitució espanyola compleix ja trenta-dos anys. Potser són pocs anys per a un text legal cridat a esdevenir el marc de totes les lleis, però són molts anys, massa anys si tenim en compte els canvis en profunditat que s'han produït en aquest període en la societat espanyola i al món en general. Per això, la Constitució espanyola s'ha convertit, en aquests trenta-dos anys, en una mòmia venerable.
Val a dir que hauria resistit més bé el pas dels anys si hagués nascut amb una mica més de vitalitat, però va néixer lleugerament anèmica.
La dictadura va deixar el país en una situació difícil. Segons les paraules del dictador, tot quedava "lligat i ben lligat". El guió del postfranquisme havia estat dissenyat abans de la mort del dictador: la consolidació del Movimiento –la macroorganització del règim franquista per al control del país–, la instauració monàrquica, la successió... També hi havia dissenyats, en el mateix període de la dictadura, altres guions paral·lels o alternatius: el del monarca, que sabia que si no s'encetava un procés democratitzador no hi havia futur per al seu regnat; el de l'oposició i de les forces antifranquistes; el de les nacions sotmeses a l'Estat espanyol, especialment els Països Catalans i el País Basc..., i encara d'altres. Però, el poder no havia canviat de mans, i el franquisme estava instal·lat en la vida social, en tots els estadis de l'Administració, en l'Exèrcit, en les grans estructures del capital...

quarta-feira, 24 de novembro de 2010

Quatre Barres - direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.



Uma ponte de direcção dupla entre a Catalunha e Portugal


No passado dia 11 foi apresentada em Lisboa, na Casa Fernando Pessoa, a revista "Capicua, uma ponte entre as letras Catalãs e portuguesas" (http://www.catalunyapresenta.org/index.php/activitats/capicua/), promovida pela Asociación Cultural CatalunyApresenta (www.catalunyapresenta.org), que fora apresentada antes em Valência, em 27 de Outubro e que colocou em distribuição o seu primeiro número.


Capicua define-se como uma revista de tradução literária. Neste primeiro número encontrareis os nomes de Mercè Rodoreda, de Maria-Antònia Oliver e de Xavi Sarrià, no campo da narrativa, juntamente com os de Jacinto Lucas Pires e Inês Pedrosa; na secção Dossier, o narrador catalão Jaume Cabré e o poeta lisboeta José Carlos Ary dos Santos; na rubrica de poesia, os nomes de Teresa Rita Lopes, Gastão Cruz e Pinto do Amaral ao lado de Vicent Andrés Estellés, Joan Margarit e Ponç Pons, e no espaço dedicado ao ensaio o catalão Gaziel e o português Agostinho da Silva.

quarta-feira, 17 de novembro de 2010

Quatre Barres . direcció de Josep Anton Vidal

_____________________


Fèlix Cucurull foi uma daquelas vozes incómodas que, ao longo de todo o consulado franquista, nunca deixou de defender a cultura catalã  e de a tentar proteger da agressiva aculturação a que a ditadura submeteu as nacionalidades integradas no espaço geográfico do estado espanhol.

Os seus livros, muitos deles publicados em Portugal, foram sempre escritos em catalão. Em todo o caso, Cucurull nunca se eximiu de falar castelhano sempre que isso facilitava o contacto e  a aproximação, porque a sua luta não era contra a cultura castelhana - era contra a repressão exercida pelo governo fascista de Franco. E a partir dos anos 60, vindo com frequência a Portugal, mercê de uma bolsa da Fundação Calouste Gulbenkian, aprendeu português. Falava e escrevia na nossa língua e era, sobretudo, um excelente tradutor de português para catalão. A ele se deve a divulgação na Catalunha de grandes escritores portugueses.

Em 1975 foi lançado em Portugal o seu ensaio Dois Povos Ibéricos (Portugal e Catalunha), que em 1966 fora vencedor do prestigiado e prestigioso Prémio Josep Yxart. Da edição portuguesa (Assírio & Alvim, Cadernos Peninsulares, Lisboa, 1975) seleccionámos este texto complementar do ensaio. A tradução, revista pelo autor, foi de Carlos Loures. As notas finais são de Josep Anton Vidal.

segunda-feira, 15 de novembro de 2010

Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecte als uns i als altres.


_____________________


Mário de Sá-Carneiro 

(1890-1926)

Traducció de Josep A. Vidal





IMATGE FALSA


És sols or fals allò que em fa el ulls d'or;
sóc esfinx sens misteri en el ponent.
La tristesa de tot el que no fou
en la meva ànima cau veladament.

Al meu dolor s'hi esberlen coltells d'ànsia,
rebrots de llum amb tenebra es mixturen.
Les ombres que propago no perduren,
com l'Ahir, m'és l'Avui només distància.

Ja no tremolo davant del secret;
res no m'exalça ja, res no m'aterra:
la vida em passa pel damunt en guerra,
sense ni el més petit estremiment!

Sóc l'estel ebri del cel desviat,
sirena folla que fugí del mar,
sóc temple sense déu que prest caurà,
imatge falsa encara al pedestal.




Mário de Sá-Carneiro num desenho de Almada Negreiros  


Estátua falsa

Só de ouro falso os meus olhos se douram;
Sou esfinge sem mistério no poente.
A tristeza das coisas que não foram
Na minha'alma desceu veladamente.

Na minha dor quebram-se espadas de ânsia,
Gomos de luz em treva se misturam.
As sombras que eu dimano não perduram,
Como Ontem, para mim, Hoje é distância.

Já não estremeço em face do segredo;
Nada me aloira já, nada me aterra:

A vida corre sobre mim em guerra,
E nem sequer um arrepio de medo!

Sou estrela ébria que perdeu os céus,
Sereia louca que deixou o mar;
Sou templo prestes a ruir sem deus,
Estátua falsa ainda erguida ao ar...

(da obra "Indícios de Oiro", publicada postumamente em 1937 pela Presença)

segunda-feira, 18 de outubro de 2010

Després de 70 anys, se celebren les primeres exèquies fúnebres per Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel franquisme

Josep Anton Vidal

En un article recent en què comentava per als lector d'Estrolabio els fets del 6 d'octubre del 1934 a Catalunya i a Espanya, hi feia referència a l'assassinat del president de Catalunya Lluís Companys el dia 15 d'octubre del 1940. Se n'han complert enguany 70 anys d'aquella ignomínia que va merèixer el blasme i la condemna de tothom que no estigués contaminat del virus del feixisme.

Lluís Companys, el president assassinat, caigué abatut per les bales d'un piquet d'execució militar en compliment d'una sentència dictada contra tots els principis de la jurisprudència en un consell de guerra sumaríssim en el qual un civil va ser considerat culpable de sedició militar. Companys va ser condemnat a mort per una sola raó: haver estat el president de Catalunya. En la mort de Lluís Companys, s'acomplia de fet, però també simbòlicament, un dels designis essencials de Franco: matar Catalunya. Només amb aquest objectiu Franco havia fet durar tres anys una guerra que podia haver-se resolt molt abans i de manera menys sagnant.

Companys va sortir de Barcelona camí de França el 23 de gener de 1939, tres dies abans que les tropes nacionals entressin a Barcelona i celebressin una missa de campanya a la plaça de Catalunya com a acció de gràcies per la culminació de la Santa Cruzada –nom arqueològic amb què van designar el bany de sang i el munt de cadàvers que els van servir per enfilar-se al capdamunt del poder. El 4 de febrer va passar a França on es va instal•lar a La Baule (Bretanya). Com molts d'altres, Companys podia haver passat a Anglaterra i d'allà cap a Amèrica, però es va quedar a França perquè era allà on hi havia la major part dels refugiats catalans, que les autoritats franceses havien concentrat en diferents camps. A més, però, Companys vivia en aquells moments un problema afegit de caràcter familiar: havia perdut el seu fill Lluïset, internat en un sanatori mental a París. Quan els alemanys van envair la capital francesa, es va produir un èxode massiu de parisencs que abandonaven la ciutat fugint de l'amenaça nazi. La direcció del sanatori va voler traslladar també el fill de Lluís Companys, però, en el desordre provocat per un bombardeig alemany, el noi va ser arrossegat per la multitud i es va perdre.

sexta-feira, 15 de outubro de 2010

Fotopoemas - A en Joquim Vilà, company, amic, germà

Poema de Josep Anton Vidal e
Fotografia de José de Magalhães


Ce toit tranquille, où marchent des colombes...
[...]
Éloignes-en les prudentes colombes,
les songes vains, les anges curieux!”

Paul VALÉRY: Le Cimetière marin


Mentre el dia s’adorm –potser per sempre–
en la llum taciturna de la tarda,
d’aquest teulat tranquil, d’on els coloms s’envolen,
l’aire s’endú les cendres
fredes d’un somni antic.

Havíem parlat tant... De tantes coses...

Veníem del silenci, de la nit,
de llargues travessies per ermots dessolats,
i dúiem el sarró ple d’esperances,
de paraules inèdites, de somnis no estrenats.

Als peus de l’olivera centenària
llegíem els poetes que estimàvem
i parlàvem de tot, hores i hores,
com augurs d’un temps nou, guerrers a la conquesta
de somnis i utopies, armats amb la paraula.

Tot era nou i bell en la nostra mirada,
fins els mots i els accents dels versos més antics.
I era tanta la nit,
que amb una espurna ens fèiem una albada.

 Delerós de camins impossibles,
vas marxar a la impensada...

Em van quedar tantes coses per dir-te
i eren tantes les coses que m’havies de dir...!

Porto pols de paraules enganxada a la pell,
als nervis, a la sang, al pensament.
Se m’han mort les paraules de no dir-te-les.

Tot ha passat. És pols.
Ja ni el record serveix.

D’aquest teulat tranquil d’on els coloms s’envolen
s’aixequen somnis nous.
Tu no els veuràs
i potser jo tampoc. Ara, però, la tarda,
amb la claror serena del ponent
ressuscita un moment les paraules perdudes
i em retorna els accents de la vella conversa
barrejats amb els versos d’algun poeta amic...

Cerco la teva veu i sento un batec d’ales...

No saps què donaria perquè fossis aquí!

segunda-feira, 10 de maio de 2010

Sobre as consultas populares pela independência na Catalunha

Josep Anton Vidal

Desde que em 13 de Setembro de 2009, a localidade catalã de Arenys de Munt convocou os seus pouco mais de 6000 cidadãos maiores de 16 anos para uma consulta popular a fim de se pronunciarem sobre a independência da Catalunha, que ascendem já a 458 os municípios catalães nos quais se verificou igual consulta, o que representa un volume de votantes convocados de quase meio milhão de cidadãos. Nos dias e meses seguintes, houve consultas noutros municípios e cidades. Na cidade de Barcelona a consulta está prevista para o dia 10 de Abril de 2011.

A pergunta que se submete à consulta dos cidadãos é esta: "Está de acordo em que a nação catalã se constitua num Estado de direito, independente, democrático e social, integrado na União Europeia?"

Não pretendo estabelecer juízos de valor sobre os resultados, que, com cerca de 20% de participação, dão aproximadamente 93% favoráveis ao SIM, mas simplesmente situar o arranque súbito deste processo de "transição" para a independência, que vai ganhando corpo ao mesmo ritmo com que ganha terreno la opinião, cada vez mais ampla e firme, de que Espanha, na sua definição actual, não tem nem a capacidade, nem a mentalidade, nem a convicção democrática, nem o conhecimento da sua própria realidade, necessários para avançar no sentido de outra definição política onde caiba uma pluralidade que até ao momento demonstrou, historicamente, não entender e que sempre, nos momentos decisivos, de um modo ou de outro, acabou por negar e combater.

O esforço histórico de Espanha, desde a pretendida integração dos diversos reinos hispânicos, não foi nunca o de descobrir, integrar e construir a sua própria realidade, mas sim principalmente o de a negar. A negação da própria identidade leva a perseguir quimeras e a impor coisas absurdas.

A Transição espanhola iniciada em 1975, após a morte do ditador, foi uma oportunidade histórica na qual se jogaram as cartas num contexto de grandes dificuldades. Fez-se muito, mas nem tudo se fez bem. Em questões de grande importância, preferiu-se subscrever uma hipoteca a longo prazo em vez de pagar a pronto o preço que havia a pagar.

As diversas forças políticas comprometidas na elaboração de uma constituição democrática, num contexto de violência e de pressões políticas e de confrontos entre forças, mentalidades e convicções irreconciliáveis, tiveram que aceitar um acumular de ambiguidades no texto constitucional, de modo que cada um nele encontrasse alguma coisa do que queria encontrar. Mas isso significava que as questões essenciais ficassem adiadas para debates posteriores e que, de cada vez que eram colocadas, remetidas para o texto constitucional, este ofereceria leituras de tal modo poliédricas, que seria inevitável que ficassem apanhadas na teia conjuntural do momento em que fossem discutidas.

O Estado das autonomias promoveu uma série de entidades regionais entre as quais incluiu as nações históricas, a que, pela ambiguidade de que falámos, preferiu designar por "nacionalidades", um termo equívoco, um eufemismo, que, dadas as circunstâncias do momento, podia calar as vozes dos nacionalistas, que viam nessa ambiguidade uma aproximação às suas aspirações identitárias e políticas, e que permitia aos espanholistas afirmar que en este Estado no cabe más nación que Espanha. Ao mesmo tempo, as diferentes autonomias imporiam a necessidade de uma homogeneização que actuaria como travão aos anseios autonomistas de los distintos, entidades nacionais entre as quais a Catalunha. E para deixar tudo “atado y bien atado” –e utilizo aquí como analogia irónica palavras do ditador - confiava ao Exército a função de garantir a unidade de la nação espanhola - função que continua a exercer actualmente, dado que o texto constitucional não há foi modificado.

Não houve, pois, no conjunto do Estado, uma autêntica convicção autonomista. Houve, isso sim, uma estratégia autonomista que, com o tempo, foi criando algumas raízes e propiciando algumas conversões surpreendentes ao autonomismo. Inclusivamente de pessoas do regime franquista, entre as quais um ministro de Franco, Manuel Fraga Iribarne ocupou durante anos a presidência da Xunta de Galicia. E foram muitos os que se "recolocaram" no novo quadro democrático, em sectores financeiros e económicos, nas instituições sociais e culturais, em organismos internacionais, nos partidos e na política. Mas, o oportunismo e as convicções não são a mesma coisa, embora se confundam (e com isto não pretendo negar alguma convicção democrática a pessoas que antes tinham flirtado com a ditadura). Vou adiantar um dado como exemplo: ainda hoje, enquanto que na Catalunha um político renunciaria sempre a ser ministro do Estado espanhol se tivesse oportunidade de ser Presidente da Catalunha, os presidentes das outras comunidades autónomas renunciam à Presidência da sua Comunidade se têm a oportunidade de ser ministros do Estado espanhol.

Assim, embora se tenham gerado novas dinâmicas sociais, políiticas e económicas e tenha entrado num novo contexto internacional, a Espanha foi arrastando um mal não resolvido, nem debatido. Por um lado, os males não resolvidos foram-se enquistando até se tornarem crónicos; por outro, a febre própria de um organismo doente, gerou estados de alerta permanente, de preocupação e depressão, do cansaço de arrastar os mesmos problemas e de tropeçar repetidamente nas mesmas pedras. E a reacção mais generalizada, entre políticos de direita e de esquerda e entre a população de qualquer cor política, é que se deve acabar com as pedras. É como aquele que, em sua casa, tropeça sempre na cadeira que está a meio do corredor e, em vez de a mudar de lugar, a atira ao fogo. «Morto o cão, acabou-se a raiva», diz um provérbio.

Por isso, não já a apologia nacionalista, mas a simples afirmação de coisas tão naturais como las diferenças linguísticas, a singularidade da história de cada povo, la simples afirmação da própria identidade nacional faz saltar faíscas antinacionalistas que se exprimem através de uma argumentação radicalmente espanholista, excluidora e radicalizada. A afirmação nacionalista das chamadas nacionalidades históricas provoca uma irritação desmesurada. "Não podemos permitir que a ENDESA vá parar fora do território nacional", gritava a presidenta da Comunidade de Madrid perante a possibilidade de que fosse por diante uma OPA hostil lançada contra a referida companhia por capital catalão (embora tenham acabado por considerar perfeito que fosse parar a mãos do capital italiano). "Os documentos são nossos por direito de conquista" gritava o novelista castelhano Gonzalo Torrente Ballester perante a multidão congregada em Salamanca para impedir um acto de justiça tão simples como que os documentos roubados de pistola em punho pelo regime franquista a instituições e particulares e armazenados no arquivo da cidade castelhana fossem devolvidos aos seus legítimos proprietários.

Hoje, o Estatuto da Catalunha, aprovado pelo Parlamento catalão, discutido e recortado nas Cortes Espanholas e aprovado finalmente por este organismo, passado o trâmite da sua discussão no Senado espanhol, submetido a referendo do povo da Catalunha e aprovado, publicado e sancionado pelo Rei, encontra-se desde há quatro anos no Tribunal Constitucional, de onde sairá provavelmente transformado numa paródia de si mesmo, apesar de já ter nascido sendo uma paródia das legítimas aspirações da Catalunha. A unidade da língua encontra-se ameaçada por aqueles que fomentam o secesionismo linguístico, sem que o Estado, que de modo algum aceitaria – e, naturalmente, com razão - que alguém argumentasse que a língua que se fala na Andaluzia, Castela e Extremadura sejam idiomas diferentes, permite e fomenta a consideração de idiomas distintos, de facto, para a língua que se fala na Catalunha e na Comunidade Valenciana. Põe-se obstáculos ao desenvolvimento das infra-estruturas (obriga-se a passar por Madrid para fazer voos internacionais, atrasou-se até ao sufoco a ligação de alta velocidade com a Europa, negou-se durante anos la publicação das balanças fiscais e se ha afogado a economia da Catalunha...). Qualquer tentativa de análise da realidade é vista como um rol de agravos, "el cuento permanente de la lágrima".

Não pretendo deter-me na enumeração dos problemas. Apenas desejo sublinhar que, sejam quais forem, com maior ou menor razão é impossível o debate, o diálogo objectivo, corajoso, com capacidade para enfrentar os problemas. Esgrime-se contra a racionalidade a sacralização da Constituição, embora a sua revisão seja necessária para a saúde democrática do país. Contra qualquer reivindicação de autonomia opõe-se um nacionalismo espanhol tão orgulhoso e altivo como disparatado por alheio à realidade. E, seguindo a estratégia de se apoderar exclusivamente de uma argumentação com e fim de a negar ao adversário, a exaltação de espanholismo reveste-se com os argumentos da universalidade face aos egoísmos e à falta de objectivos dos particularismos.

Não existe uma via clara de diálogo porque não se soube construir a convivência na base do respeito cívico, político e democrático.

Por isso, as consultas realizadas na Catalunha, sem ser vinculativas nem terem mais transcendência do que a expressão de um sentimento, são um sintoma. Um sintoma de uma situação que não é boa. E se há que trata-la, haverá que reconstruir sobre bases mais firmes e honestamente respeitosas as pontes do diálogo.

Permitam-me que, à maneira antiga, ilustre o que disse com uma fábula:

Era uma vez duas ilhas vizinhas. A bondade do clima e os ventos favoráveis, aliados a uma natureza diversa, povoaram-nas com todo o tipo de plantas e árvores de fruto: num lugar maçãs, noutro cerejas, noutro pêssegos, laranjas... E cada tipo de fruta tinha um aroma e um sabor característicos.

Um belo dia, na ilha, alguém disse: "Unamo-nos todos. Se cada um contribuir com o seu sabor e o seu odor, a riqueza o encanto da nossa ilha se multiplicará".

E todos estiveram de acordo, e a partir daquele dia, as maçãs, as cerejas, as laranjas... tomaram o nome comum de "fruta". Não obstante, alguns objectaram: "Conhecemos o gosto e o aroma das cerejas, das peras, dos limões... Mas, que gosto e que aroma terá a 'fruta'?"

E alguém respondeu: "Nenhum em concreto e todos. Cada fruta terá o seu gosto e o seu aroma. E os de todas e cada uma das frutas os sentiremos como próprios."

Nisto concordaram e assim foi.

Na ilha B, as maçãs disseram: "Que bom é ser maçã! Vimos de uma linhagem antiga. Já no Paraíso nos foi confiada a chave do bem e do mal. Todos deveriam conhecer e proclamar a nossa grandeza".

E espalharam-se pela ilha, até que chegou uma altura em que puderam dizer aos seus vizinhos: "Em todos os lugares da ilha há maçãs. Esta terra é a nossa terra e a nossa unidade é inquebrantável e sagrada. Desde agora e por acima de tudo, seremos todos a mesma coisa: "fruta", e estaremos orgulhosos disso perante o mundo."

Mas aqueles que os escutavam disseram: "E que gosto e aroma serão os da fruta?" E as maçãs, orgulhosas da sua linhagem, disseram: "Dado que há maçãs em toda a ilha, o nosso gosto e o nosso sabor comuns serão os das maçãs. Cada uma de nós poderá conservar os próprios da sua espécie; mas, se queremos que o mundo conheça a excelência da "fruta", temos que estar unidas. Por sorte para todos, as maçãs têm uma vastíssima história e um prestígio extraordinário que nos acredita perante o mundo."

Algumas frutas levantaram objecções, mas as maçãs disseram: "Não é tempo de egoísmos nem de particularismos. É a hora da generosidade, porque o destino nos chama à grandeza. Não podemos esquecer que antes de mais, somos frutas."
Ainda houve uma que se atreveu a dizer: "Mas, nós, para sermos fruta temos que nos transformar em maçãs... E vós, o que tendes de fazer para ser fruta?"

Y las maçãs exclamaram unanimemente: "Basta de mesquinhices. Não se pode viver instalado no agravo permanente, sempre con o «cuento de la lágrima»... Quando chegarás a compreender que somos cidadãos do mundo e que a nosso alcance tem de ser universal?"

As maçãs aplaudiram este discurso exaltante e convincente. E muitas outras frutas se juntaram aos aplausos con la fé dos convertidos.

E desde aquele dia, na ilha B, todo foi de mal a pior.*


*Esta fábula foi transmitida radiofonicamente no programa de opinião La Nit, de COMradio, na sua emissão de 27 de Abril.