En un article recent en què comentava per als lector d'Estrolabio els fets del 6 d'octubre del 1934 a Catalunya i a Espanya, hi feia referència a l'assassinat del president de Catalunya Lluís Companys el dia 15 d'octubre del 1940. Se n'han complert enguany 70 anys d'aquella ignomínia que va merèixer el blasme i la condemna de tothom que no estigués contaminat del virus del feixisme.
Companys va sortir de Barcelona camí de França el 23 de gener de 1939, tres dies abans que les tropes nacionals entressin a Barcelona i celebressin una missa de campanya a la plaça de Catalunya com a acció de gràcies per la culminació de la Santa Cruzada –nom arqueològic amb què van designar el bany de sang i el munt de cadàvers que els van servir per enfilar-se al capdamunt del poder. El 4 de febrer va passar a França on es va instal•lar a La Baule (Bretanya). Com molts d'altres, Companys podia haver passat a Anglaterra i d'allà cap a Amèrica, però es va quedar a França perquè era allà on hi havia la major part dels refugiats catalans, que les autoritats franceses havien concentrat en diferents camps. A més, però, Companys vivia en aquells moments un problema afegit de caràcter familiar: havia perdut el seu fill Lluïset, internat en un sanatori mental a París. Quan els alemanys van envair la capital francesa, es va produir un èxode massiu de parisencs que abandonaven la ciutat fugint de l'amenaça nazi. La direcció del sanatori va voler traslladar també el fill de Lluís Companys, però, en el desordre provocat per un bombardeig alemany, el noi va ser arrossegat per la multitud i es va perdre.
Per això, Companys no va voler abandonar França, malgrat que, amb els alemanys a París i, sabuda la connivència entre els governs espanyol, alemany i francès, tothom li aconsellava que passés a Anglaterra. Va romandre a La Baule, amb la seva segona esposa Carme Ballester, pendents de la cerca del Lluïset.
El mes d'agost del 1940 La Baule estava ja en poder dels alemanys. El dia 13 Companys, a instàncies del govern espanyol, va ser detingut per la policia militar alemanya, que es va presentar a la residència del president acompanyada de policies espanyols. Companys va ser traslladat a la presó de La Santé de París, on ingressà el 20 d'agost. Set dies després va ser portat a la frontera francoespanyola, al pont d'Irún, on la Gestapo el lliurà a la policia franquista contravenint, com havia fet amb la detenció, tots els tractats internacionals que emparaven el dret d'assil.
Des de Irún, Companys va ser portat a Madrid i tancat, el 29 d'agost, als calabossos de la Dirección General de Seguridad, a la Puerta del Sol de Madrid (actualment seu de la presidència del govern de la Comunitat Autònoma de Madrid), on va ser interrogat i torturat, i hi va romandre tot el mes de setembre.
El 3 d'octubre va ser traslladat a Barcelona i tancat al castell de Montjuïc, un edifici de presència sinistra per als catalans i en particlar per als barcelonins des de la seva construcció i encara fins a avui. El 14 d'octubre es va celebrar un consell de guerra sumaríssim en el qual va ser condemnat a mort. De fet, ja havia estat condemnat abans que se celebrés el judici, que va ser només una manera d'oficialitzar l'acte criminal.
Permeteu-me una puntualització: no es tractava pas de donar aparença legal a l'assassinat. Franco no la necessitava: ell es considerava la llei o per damunt de la llei, i, per tant, no creia que la seva decisió necessités emparar-se en cap judici. El consell de guerra era una exhibició; calia que el president de Catalunya s'enfrontés als homes uniformats amb les insígnies del poder triomfador, investits amb les essències de la nació vencedora. El consell de guerra era un ritual necessari, però no pas per raons de justícia, sinó de domini, de conquesta, d'exhibició de la força dels vencedors i d'humiliació col•lectiva del poble vençut, personificat en la figura del seu president. Per això, el tribunal va "pronunciar" la sentència, però no la va dictar. Companys estava condemnat abans de celebrar-se el judici. I estava condemnat de manera inapel•lable. I la decisió i la responsabilitat eren directament i personalment del general Franco.
El president Companys sabia qui tenia al davant. Sabia que els homes que seien formant el tribunal eren homes de palla. Per això, en ser-li llegida la sentència, es va adreçar al tribunal amb aquestes paraules que recull Josep Benet en l'obra "El president Companys, afusellat" i que recullo del article de Josep Maria Soria publicat a La Vanguardia del 14 passat: "Vostès no tenen la culpa de la meva mort (...) Ha pesat damunt de vostès una coacció tremenda [que] ha coartat el seu esperit de justícia."
Dubto molt que els membres del tribunal del consell de guerra tinguessin l'esperit de justícia que els atribueix Companys. Potser sí que el tenien, però em costa de creure-ho. El que em sembla evident és que Companys desemmascara valentament el responsable directe de la seva mort. Ell sabia que era el mateix Franco qui dictava l'ordre d'execució.
El convenciment que la seva mort no tenia cap mena de relació amb les seves accions personals ni amb les seves accions polítiques, sinó amb la seva qualitat com a president de Catalunya el va portar a assumir el seu destí amb una grandesa que está infinitamente per damunt dels judicisi de valor que hom pugui fer de la seva acció política, dels encerts i dels errors del seu govern. "Moriré serè i molt tranquil pels meus ideals..., i sense ni una ombra de rancor", va dir Companys davant els membres del tribunal.
Aquell mateix dia, el 14 d'octubre, el capità nomenat d'ofici com a defensor de Companys, va enviar un telegrama a Franco demanant l'indult. No hi va haver resposta.
Les germanes del president, avisades de la sentència, van acudir al castell, on se'ls va negar l'autorització per veure el seu germà. Van haver de cercar una autorització especial del jutge militar per poder estar amb ell una estona abans de l'execució.
El president estava tranquil i serè. La seva preocupació en aquell moment era tenir notícies del Lluïset, el seu fill perdut a França. Ramona, una de les seves germanes, li va dir que l'havient trobat, només per tranquil•litzar-lo. La veritat, però, és que el fill del president havia estat trobat uns dies abans, però la família encara no n'estava assabentada. Les paraules de Ramona van ser, per tant, una mentida pietosa. Ella mateixa escriu al seu diari, on narra les últimes hores del president, que aquest els va dir "Moro pels meus ideals i per Catalunya."
Després van visitar el president un capellà castrense i un jesuïta, i hi va parlar durant força estona. Va oir missa i va combregar.
L'execució havia de ser a les sis, però era massa fosc, i van esperar fins que claregés. Companys mateix va ser qui, arribat el moment, va dir: "Au, anem..." El petit grup d'homes armats amb el reu, el seu defensor, els dos sacerdots i les altres persones que hi assistien es va posar en marxa pels patis del castell fins al fossat de Santa Eulàlia. Allà Companys va parlar animadament amb els sacerdots que l'acompanyaven, va abraçar el seu defensor, el capità Josep Maria de Colubí, i es va situar, pel seu propi peu, a tocar del mur. El jove tinent que comandava el piquet se li va acostar per embenar-li els ulls i girar-lo de cara a la paret. Companys, amb un gest, ho va refusar i, amb els ulls destapats i de cara al piquet, va esperar la mort. Quan es va donar l'ordre de disparar, Companys va cridar: "Per Catalunya..." i va caure abatut.
El jove tinent s'hi va acostar i li va disparar un tret de gràcia. Eren dos quarts de set del matí.
Avisades les germanes del president, van acudir al castell on els en van lliurar el cos perquè l'enterressin. En fer-se càrrec de la despulla del president assassinat, Ramona va dir als militars que la hi lliuraven: "Heu mort un home honrat".
La mort de Companys es va anar sabent a poc a poc, passant de boca a orella, per la ciutat i per tot Catalunya. Aquell assassinat va ser sentit com la llosa que consumava la victòria contra Catalunya.
Des d'aquell 15 d'octubre el dictador va viure encara 35 anys 1 mes i 5 dies instal•lat en el poder. Fins que va morir. I encara, dos mesos abans de morir, va signar la sentència de mort de Joan Paredes Manot, el Txiqui. Tampoc aquí les demandes d'indult que se li van adreçar, fins i tot des del Vaticà, no van tenir resposta. També el Txiqui sabia que estava condemnat abans que el tribunal dictés la sentència.
El dictador va viure i va morir matant.
Malgrat que s'ha demanat reiteradament l'anul•lació del procés i el judici contra Lluís Companys, i que fins i tot el govern del president Zapatero, en paraules de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, s'hi va comprometre, ha estat denegat pels tribunals. La democràcia espanyola ha fet un llarg camí i, crec jo, s'ha consolidat. Però no ha aconseguit de desfer-se de l'ombra del franquisme, que com un tètric fantasma sorgeix aquí i allà massa vegades i està present en les ignoràncies que emboteixen tants cervells.
Aquest passat divendres, al cap de 35 anys de la mort del dictador i de 70 anys de la mort de Lluís Companys, s'han celebrat a Catalunya les primeres exèquies cíviques pel president assassinat. Setanta anys després...!
Algunes institucions han finançat parcialment els actes, però no hi ha hagut representació oficial a les exèquies. L'historiador Hilari Raguer va glossar la figura del president i va desmuntar amb una allau de dades els arguments dels qui avui dia menystenen l'acció política del president amb el propòsit d'esborrar l'aurèola de president màrtir que li confereix la seva mort. Com a conclusió de l'acte es va interpretar el Rèquiem de Mozart.
La figura de Lluís Companys continua essent, per a l'Espanya democràtica, i potser també per a les forces polítiques catalanes, una memòria incòmoda. Com ho són els milers de víctimes de la Guerra (In)civil i del franquisme. Amb la Transició, la democràcia espanyola va voler girar el full i canviar la memòria en oblit. Però, la sang, i sobretot la sang injusta, és tenaç, persistent.
M'agradaria poder dir que la història farà justícia. Però he de reconèixer la força dels manipuladors de la història és també molt gran.
Sem comentários:
Enviar um comentário