Després de 70 anys, se celebren les primeres exèquies fúnebres per Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel franquisme

Josep Anton Vidal

En un article recent en què comentava per als lector d'Estrolabio els fets del 6 d'octubre del 1934 a Catalunya i a Espanya, hi feia referència a l'assassinat del president de Catalunya Lluís Companys el dia 15 d'octubre del 1940. Se n'han complert enguany 70 anys d'aquella ignomínia que va merèixer el blasme i la condemna de tothom que no estigués contaminat del virus del feixisme.

Lluís Companys, el president assassinat, caigué abatut per les bales d'un piquet d'execució militar en compliment d'una sentència dictada contra tots els principis de la jurisprudència en un consell de guerra sumaríssim en el qual un civil va ser considerat culpable de sedició militar. Companys va ser condemnat a mort per una sola raó: haver estat el president de Catalunya. En la mort de Lluís Companys, s'acomplia de fet, però també simbòlicament, un dels designis essencials de Franco: matar Catalunya. Només amb aquest objectiu Franco havia fet durar tres anys una guerra que podia haver-se resolt molt abans i de manera menys sagnant.

Companys va sortir de Barcelona camí de França el 23 de gener de 1939, tres dies abans que les tropes nacionals entressin a Barcelona i celebressin una missa de campanya a la plaça de Catalunya com a acció de gràcies per la culminació de la Santa Cruzada –nom arqueològic amb què van designar el bany de sang i el munt de cadàvers que els van servir per enfilar-se al capdamunt del poder. El 4 de febrer va passar a França on es va instal•lar a La Baule (Bretanya). Com molts d'altres, Companys podia haver passat a Anglaterra i d'allà cap a Amèrica, però es va quedar a França perquè era allà on hi havia la major part dels refugiats catalans, que les autoritats franceses havien concentrat en diferents camps. A més, però, Companys vivia en aquells moments un problema afegit de caràcter familiar: havia perdut el seu fill Lluïset, internat en un sanatori mental a París. Quan els alemanys van envair la capital francesa, es va produir un èxode massiu de parisencs que abandonaven la ciutat fugint de l'amenaça nazi. La direcció del sanatori va voler traslladar també el fill de Lluís Companys, però, en el desordre provocat per un bombardeig alemany, el noi va ser arrossegat per la multitud i es va perdre.

Espanha ainda não assumiu independência de Portugal” disse Josep-Lluís Carod-Rovira

Recuperamos, por nos parecer de uma grande actualidade, uma entrevista dada por Josep-Lluís Carod-Rovira, o dirigente da Esquerda Catalã Republicana (ERC), na altura número dois do executivo catalão e responsável pelas relações externas da Generalitat e de que há dias publicámos um curioso vídeo em que respondia a perguntas sobre a eventual separação da Catalunha.  Nas suas declarações, este destacado político de um país com 7,5 milhões de habitantes, afirma que pretende conseguir o apoio de Portugal para o projecto de independência que defende para a Catalunha, cujo decisivo referendo propõe que se realize em 2014. "O que menos interessa a Portugal é uma Espanha unitária", afirmou, sublinhando que "uma Catalunha independente na fachada mediterrânea poderia ser o contrapeso lógico ao centralismo espanhol".

O vice-presidente do Governo da Catalunha recorre à História, designadamente aos acontecimentos de 1640, para afirmar que "se as coisas tivessem sido ao contrário, hoje Portugal seria uma região espanhola e a Catalunha um estado independente". No século XVII, durante o reinado de Filipe III, Madrid foi confrontada com revoltas em Portugal e na Catalunha mas o Império, apoiado pela França, reprimiu as sublevações catalãs e da Biscaia.

Josep-Lluis Carod-Rovira, que fala e entende perfeitamente o português, garantiu ter "muitos aliados internacionais" para o que designa "projecto de independência para a Catalunha" mas recusou-se a aprofundar o assunto para não dar "pistas desnecessárias". Para Carod-Rovira a situação da Catalunha é específica e não é comparável a nenhuma autonomia ou a qualquer processo de independência. "A Catalunha não é o Kosovo, nem é o País Basco, nem a Madeira", disse, considerando que "os processos de independência passam por três fases: ridicularização, hostilidade e aceitação. Neste momento, estamos entre a primeira e a segunda".

Carta de Barcelona - O futebol ao serviço da política centralista

 A. Vidal

Josep A. Vidal


Una vez más la parafernalia del Mundial de fútbol ha prestado oportunamente servicio a la política ayudando a silenciar los ecos de la manifestación del pasado sábado en Barcelona, un acto de afirmación y defensa de la identidad y la dignidad catalanas.


Es fácil decir que la sentencia emitida por el Tribunal Constitucional contra el Estatuto de Cataluña es un despropósito, un disparate, un ataque... Porque lo es, sin duda, al margen de la consideración que merezcan a unos y otros las argumentaciones y contraargumentaciones jurídicas esgrimidas por los miembros del tribunal. Es un despropósito ya desde su origen, pero sobre todo lo es por su desenlace; porque los miembros del Tribunal –que han necesitado cuatro años y toneladas de ridículo para ponerse de acuerdo– han venido a sentenciar que, salvo ellos, nadie en este país es capaz de leer, entender o interpretar adecuadamenta la Constitución española, ni siquiera los juristas, economistas y expertos de todo tipo que participaron en la redacción, el debate y la aprobación del Estatuto de Cataluña. Para los doce miembros del Tribunal Constitucional –uno de ellos fallecido y no sustituido–, todos aquellos juristas y expertos, asesores y políticos que intervinieron en el proceso parlamentario y que –después de mucha discusión, mucho recorte y mucho pacto– consideraron que el Estatuto de Cataluña se ajustaba suficientemente a la Constitución, son, según se ha visto, unos perfectos ignorantes en legislación.