quarta-feira, 13 de outubro de 2010

Quatre barres - Carlos de Oliveira (1921-1981)




Sonet


M’acusen d’amargor i defalliment,
com si tota la pena dels meus versos
no fos també carn vostra, homes dispersos,
i el meu dolor el dolor del pensament.


Us cantaré la bellesa d’un dia,
quan la llum, que no nego, obri l’obscur
cercle nocturn que ens volta com un mur
i arribis als teus regnes, alegria!


Mentrestant parlaré d’erms i de gebre.
Fins que no caigui a trossos la tenebra,
de la tristor en faré el vi de venjança.


La meva veu de mort del combat brolla.
Si qui confia el seu dolor escorcolla
més glòria té en no perdre l’esperança.


Incendi


Em demanes la vida entera
i la vida entera no!
Del cor sols et dono el racó
que em sobra de l’incendi del món
després de la flama darrera.
Per si així tens prou claror
“i pots ser-me palma de glòria”
et duc sempre a la memòria.


Visió de José Gomes Ferreira en el Vanderman


A les cimes,
on l’aigua esperava el moment de venir a rentar els homes,
Vós vegéreu,
per un sobtat esquinç de l’insomni,
els animals petits engolits pels més grossos, els
grossos menjats pels homes, els homes
rosegats per l’antropofàgia i per les dents
grogues de les estrelles.
Des d’aleshores
el vostre remordiment brolla de cada gota-recordança
del Vanderman,
i el temps, devorant les estrelles, es va engreixant,
amb les grans potes de lleó  entortolligades als nostres cors,
aquest llot de la sang.

(versió de Fèlix Cucurull)

Sem comentários:

Enviar um comentário