Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________

Dos poemes de Carlos Loures


Parlem de paisatge

            "Però, com podíem cantar

            amb el peu estranger damunt el cor?"

                    Salvatore Quasimodo: "Giorno dopo Giorno"

Com vols que hi hagi flors, amic, en els meus versos,

com esperes garlandes i flors primaverals del meu poema?

Al meu voltant hi ha homes humiliats, infants

descalços i afamats, dones prenyades

treballant els camps. Com vols, amic,

que vegi aquest cel blau del qual em parles,

el sol etern, que canti la bellesa del paisatge

si el sofriment humà descoloreix les coses?

És cendrós el paisatge, color de cendra el cel,

per això els meus poemes són cendrosos i mancats de bellesa.

(És que és bella la fam?)

Sí, prou que ho sé, la poesia no és economia política,

i també sé humilment que malgrat els meus versos

tot seguirà cendrós... la nova albada

no la desvetllaran els meus poemes

ni tampoc els dels altres; però també sé prou

que la poesia ha de ser la veritat del poeta,

la manera que té d'explicar el món

i mirar de canviar-lo. És per això que et dic:

un dels dos s'equivoca, i estic segur que ets tu,

perquè em demanes una poesia que mai no podrà néixer

de qui vulgui restar fidel sempre al seu poble.

Quan el cel sigui blau, jo et prometo, amic meu,

que el meu vers ho dirà, i el poema serà per a mi com un lliri,

deixarà aquest color de llot, de sang.

Quan el cel sigui blau, amic meu,

abans no!

Volia un país de sol per a donar-te’l

Volia un país de sol per a donar-te’l

amb amants i amb infants als jardins,

amb ocells lliures cantant entre el brancatge

i la llum pels carrers en llibertat

–amb les coses als llocs que hem somiat

i no pas als indrets on ara són,

amb les armes carregades per guardar-les.

Un país on solquéssim les nítides albades

amb un somriure franc dibuixat a les cares.

Un país sense murs i sense pors,

ni segells a les cartes que escrivim,

ni orelles amatents al que ens diem,

secretament.

Però, amor meu, vam néixer massa d’hora,

i arribàrem encara a temps de viure

el temps que ara vivim

amb llàgrimes silents rere el somriure,

amb la ràbia amagada en les carícies

i una muda esperança empresonada

a dins dels nostres cors empresonats.

I vam ser a temps encara de sofrir

aquest temps que ara sofrim

dia a dia i que solquem

amb els besos vigilats,

amb els nostres secrets atalaiats,

i l'amor amputat i presoner

amb què estimem.

Amor meu, no desertem

del temps i del país en què hem nascut

(que viure un altre temps dins d’aquest temps

o ser estranys al país

sense sortir-ne

és també desertar).

Com que és aquest el temps que ens ha tocat,

com que és aquest el país que hem rebut,

ara hem de conquerir el sol que els il·lumini,

robant-lo del silenci i la mordassa

que ens ofega la veu – No desertem

–l’odi, la por, la mort

que fugin, que abandonin

si l’amor els ofèn i els amenaça.

–Tu i jo ens quedem!

Amb els companys

i amb l’amor dels companys,

l’amor serà més fort

que l’odi, que la por i que la mort.

La llum es fa també amb els nostres besos,

amb les paraules furtives que escrivim,

els mots que l’opressor no veu ni sent.

La llum es fa també amb els nostres fills,

ells banyen de llum nova

les ombres que ara amb l’odi s’han obert

enmig de les carícies, els besos, les paraules.

En ells s’aixecarà la llum d’un nou demà,

i aquesta llibertat empresonada al clos dels nostres cors

inundarà els carrers de sol,

amor meu.

            (Carlos Loures: O cárcere e o prado luminoso, LIsboa, 1990)

            (traducció de Josep A. Vidal)