Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________

Independència, un camí de llarg recorregut

Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades recentment han donat, com vam comentar oportunament en aquesta secció, una majoria important a Convergència i Unió, que se situa a poca distància de la majoria absoluta. El poble de Catalunya ha fet confiança al catalanisme de signe conservador, amb un perfil que li permet ocupar un espai de centre a l’estil de les democràcies occidentals. Cal fer l’observació que l’adjectiu “conservador” es refereix a tot el programa polític de CiU amb l’excepció de les qüestions identitàries, perquè a Catalunya la defensa de la identitat no pot ser “conservadora”, cosa que voldria dir que aquest país hauria assolit un nivell de “normalitat” que avui li és negat; per això, pel que fa a la identitat, CiU és un partit vindicatiu, militant, que integra en les seves files des de partidaris de l’acord i el pacte amb l’Estat espanyol fins a independentistes conveçuts.

Algunes de les altres forces parlamentàries integren també, abundantment, afiliats i votants que consideren irrenunciables les qüestions identitàries. Alguns, com el Partit Socialista de Catalunya (PSC), avui lligat al PSOE, defensen sobretot la via federalista; d’altres, com Esquerra Republicana, la via independentista que hauria d’assolir la independència per la via del referèndum; d’altres, com Iniciativa per Catalunya, opten també pel federalisme; només Solidaritat Catalana per la Independència (SI), un partit de nou encuny que ha integrat en les seves files defensors de l’independentisme que es veien excessivament limitats en altres partits i que ha donat la presidència de la formació a Joan Laporta, l’expresident del Futbol Club Barcelona, que alguns veuen com un bloof inconsistent i que, si més no, encara ha de demostrar si és capaç de liderar una opció política, defensen clarament la independència, que s’hauria d’obtenir mitjançant una declaració unilateral d’independència del Parlament de Catalunya. També Reagrupament, un partit, que va ser inicialment un Moviment, articulat al voltant de Joan Carretero, un dissident d’Esquerra Republicana, defensa la proclamació d’independència, però no ha aconseguit integrar en les seves files la iniciativa de Joan Laporta ni ha pogut fer-se amb representació al Parlament de Catalunya.

Enfront d’aquests partits, que, en una proporció més o menys significativa, donen valor a la qüestió identitària i que representen diverses vies per a la conquesta de la independència de Catalunya o d’una certa independència garantida per fórmules federalistes, hi ha els partits espanyolistes, que són bàsicament el Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s), malgrat que el PSC-PSOE i IC incorporen també un nombre important de votants espanyolistes als quals, per les seves opcions ideològiques d’esquerres, els repugna votar pel PP o per C’s, malgrat que hi coincideixen pel que fa a la defensa de la via espanyolista enfront de la via catalanista. Com hi ha també votants de CiU que se sentirien còmodes votant el PP, si no fos per l’anticatalanisme d’aquest partit. El tret més curiós dels partits defensors de l’espanyolisme és que, malgrat que no deixen passar cap opció per a la defensa a ultrança del nacionalisme espanyol ni per a atiar l’anticatalanisme, s’autoproclamen catalans i defensors de “l’única via política possible”, que és la integració “subordinada” de Catalunya –la petitesa “provinciana”– a Espanya –la grandesa. Vol dir això que la noció identitària està tan arrelada en la societat catalana que fins i tot els partits espanyolistes i anticatalanistes necessiten presentar-se com a partits “catalans”.

Avui, a més, podem dir que l’opció independentista, a Catalunya, està present en la societat. Però, no ens enganyem, l’independentisme ha de fer encara un llarg camí per arrelar en la societat catalana amb la força necessària per convertir la seva proposta en quelcom més que un desig. En política, i sobretot quan es neda contracorrent, els errors es paguen cars, i l’error en la defensa de la independència de Catalunya seria confondre el desig amb la realitat. I la realitat és que, malgrat que el poble de Catalunya cansat de rebre greuges i menyspreus totalment injustos i injustificats..., l’independentisme no té encara la solidesa ni la capacitat de cohesió social necessàries per canviar l’estatus polític del país.

Cal tenir en compte, a més, que Catalunya és tradicionalment, en el conjunt de l’Estat, la nació d’on han sorgit les propostes més vàlides i volenteroses per a la cohesió política d’Espanya. Cap altra nació espanyola no ha fet mai un esforç de conciliació i harmonització semblant sobre la base del respecte identitari i de la col·laboració democràtica. Una gran part de la població catalana –i no només pel fet que moltes famílies catalanes provinguin de la immigració interior d’altres punts de la Península– té propensió a l’entesa i a les fórmules d’encaix amb Espanya. En això, la societat catalana és més tossuda del que l’experiència i la realitat aconsellen. Les queixes, tan justificades, tan legítimes i tan persistents com els greuges que les motiven, sovint perden força quan algú planteja una nova possibilitat d’entesa, encara que l’experiència ens hauria d’haver ensenyat que, amb l’Estat espanyol –com ens ha passat històricament amb l’Estat francès o amb Anglaterra i altres potències europees– sempre en sortim escaldats.

Per això, l’esclat independentista no dóna mai la mesura ni l’abast de l’independentisme real a Catalunya. I a l’hora de fer pronòstics, cal ser prudents i mesurats. Les estratègies de l’independentisme no s’han d’establir a curt termini, malgrat que calgui ja encetar el camí. L’itinerari cap a la independència no serà gens fàcil: cal teixir molta complicitat internacional, cal convertir l’independentisme en una força de cohesió social més enllà de l’emotivitat, que sempre té un component superficial; i cal mantenir una actitud vindicativa coherent i convincent també davant l’Estat espanyol, que, en aquest moment, és incapaç de pensar-se a si mateix sense Catalunya malgrat tots els esforços que ha fet al llarg dels anys per desplaçar indústries, societats i capitals catalans a d’altres capitals i zones estratègiques de la geografia espanyola. I és per això que l’Estat espanyol no deixarà anar Catalunya fàcilment i intentarà, per tots els mitjans, desmobilitzar el catalanisme i desnaturalitzar la identitat catalana, com ho està fent –amb un cert èxit– al País Valencià i a les Illes Balears.

L’Estat espanyol no ha seguit fins ara l’estratègia adequada, en part perquè no s’entén ell mateix, perquè fonamenta la seva identitat en una falsa noció de si mateix. Però, malgrat estar equivocat, persistirà en l’error i aconseguirà sense dificultat les complicitats internacionals necessàries per contrarestar l’avanç independentista a Catalunya. Per això l’independentisme català necessita construir sòlidament la seva argumentació davant el món, explicar-se amb solvència i esdevenir un referent de confiança i una acreditació davant la mateixa societat catalana, de manera transversal i interclassista.

L’independentisme ha crescut a Catalunya i està present en la vida política transversalment en la pluralitat parlamentària, però no hi ha cap indici que permeti augurar la independència a curt o mitjà termini. Per tant, si volem avançar en aquesta direcció, cal treballar molt i molt bé, amb realisme i amb la major objectivitat possible, perquè el camí serà, probablement, llarg i difícil.

Independencia, un camino de largo recorrido

Los resultados de las elecciones al Parlamento de Cataluña celebradas recientemente han dado, como comentamos oportunamente en esta sección, una mayoría importante a CiU, que se ha situado a poca distancia de la mayoría absoluta. El pueblo de Cataluña ha dado su confianza al catalanismo de signo conservador de CiU, cuyo perfil le permite ocupar un espacio de centro al estilo de las democracias occidentales. Hay que señalar que el adjetivo "conservador" se refiere a todo el programa político de CiU con la excepción de las cuestiones identitarias, porque en Cataluña la defensa de la identidad no puede ser "conservadora", porque eso querría decir que este país habría alcanzado un nivel de "normalidad" que hoy le es negado; por eso, en lo referente a la identidad, CiU es un partido reivindicativo, militante, que integra en sus filas desde partidarios del acuerdo y el pacto con el Estado español hasta independentistas convencidos.
Algunas de las otras fuerzas parlamentarias integran también, abundantemente, afiliados y votantes que consideran irrenunciables las cuestiones identitarias. Algunos, como el Partit Socialista de Catalunya (PSC), hoy ligado al PSOE, defienden sobre todo la vía federalista; otros como Esquerra Republicana, optan por buscar la independencia por la vía del referéndum; otros, como Iniciativa per Catalunya Verds, optan también por el federalismo, sólo Solidaritat Catalana per la Independència (SI), un partido de nuevo cuño que ha integrado en sus filas a los defensores del independentismo que se veían excesivamente limitados en otros partidos, defienden claramente, en el arco parlamentario, el acceso a la independencia mediante una declaración unilateral del Parlamento de Cataluña. También Reagrupament, un partido articulado en torno a un disidente de Esquerra Republicana, defiende la proclamación de independencia, pero no ha conseguid representación parlamentaria.
Frente a estos partidos, que, en una proporción más o menos significativa, abren espacio a la defensa identitaria, están los partidos españolistas, que son básicamente el Partido Popular (PP) y Ciutadans (C's), a pesar de que el PSC-PSOE e IC incorporan también un número importante de votantes españolistas a los que, por sus opciones ideológicas de izquierdas, repugna votar por el PP o por C's, aunque coinciden con estos partidos en la defensa de la vía españolista frente a la vía catalanista. El rasgo más curioso de los partidos defensores del españolismo es que, aunque defienden a ultranza del nacionalismo español, se autoproclaman catalanes y defensores de "la única vía política posible ", que es la integración" subordinada "de Cataluña –una Cataluña provinciana– en España –una España grande y uniforme. Quiere esto decir que la noción identitaria está tan arraigada en la sociedad catalana que incluso los partidos españolistas y anticatalanistas necesitan presentarse como partidos "catalanes".
En conclusión, hoy podemos decir que la opción independentista ha cobrado fuerza en la sociedad catalana. Pero, no nos engañemos, el independentismo tiene que recorrer todavía un largo camino hasta arraigar en la sociedad catalana con la fuerza necesaria para convertir su propuesta en algo más que un deseo. En política, y sobre todo cuando se nada contracorriente, los errores se pagan caros, y el error en la defensa de la independencia de Cataluña sería confundir el deseo con la realidad. Y la realidad es que, pese a que el pueblo de Cataluña está cansado de recibir agravios y menosprecios totalmente injustos e injustificados..., el independentismo no tiene aún la solidez ni la capacidad de cohesión social necesarias para cambiar el estatus político del país.
Hay que tener en cuenta, además, que Cataluña es tradicionalmente, en el conjunto del Estado, la nación de donde han surgido las propuestas más válidas y voluntaristas para la cohesión política de España. Ninguna otra nación española ha hecho nunca un esfuerzo de conciliación y armonización similar sobre la base del respeto identitario y de la colaboración democrática. Una gran parte de la población catalana tiene propensión entendimiento ya las fórmulas de encaje con España. En esto, la sociedad catalana es más terca de lo que la experiencia y la realidad aconsejan. Las quejas, tan justificadas, tan legítimas y tan persistentes como los agravios que las motivan, a menudo pierden fuerza cuando alguien plantea una nueva posibilidad de entendimiento, aunque la experiencia nos debería haber enseñado que, con el Estado español –como nos ha pasado históricamente con el Estado francés o con Inglaterra y otras potencias europeas– siempre salimos escaldados.
Por ello, la explosión independentista no da nunca la medida ni el alcance real del independentismo en Cataluña. Y a la hora de hacer pronósticos, hay que ser prudentes y comedidos. Las estrategias del independentismo no se establecerán a corto plazo, a pesar de que es necesario empezar ya el camino.

El itinerario hacia la independencia no será nada fácil: hay que tejer mucha complicidad internacional, hay que convertir el independentismo en una fuerza de cohesión social más allá de la emotividad, que siempre supone un componente superficial, y hay que mantener una actitud vindicativa coherente y convincente también ante el Estado español, que, en este momento, es incapaz de pensarse a sí mismo sin Cataluña a pesar de haber desplazado industrias, sociedades y capitales catalanes a otras capitales y zonas estratégicas de la geografía española. Por eso, el Estado español no va a soltar Cataluña fácilmente e intentará, por todos los medios, desmovilizar el catalanismo y desnaturalizar la identidad catalana, como lo está haciendo con un cierto éxito en el País Valencià y en las illes Balears.
El Estado español no ha seguido hasta ahora la estrategia adecuada, en parte porque no se entiende a sí mismo, porque fundamenta su identidad en una falsa noción de sí mismo. Pero, a pesar de estar equivocado, persistirá en el error y conseguirá sin dificultad las complicidades internacionales necesarias para contrarrestar el avance independentista en Cataluña. Por eso el independentismo catalán necesita construir sólidamente su argumentación ante el mundo, explicarse con solvencia y convertirse en un referente de confianza y acreditado ante la misma sociedad catalana, de manera transversal e interclasista.
El independentismo ha crecido en Cataluña y está presente com un eje transversal en la política parlamentaria, pero no hay ningún indicio que permita augurar la independencia a corto o medio plazo. Por lo tanto, si queremos avanzar en esta dirección, hay que trabajar mucho y muy bien, con realismo y con la mayor objetividad posible, porque el camino será, probablemente, largo y difícil.

Josep A. Vidal