Dia 11 de Setembro - Diada nacional de Catalunya - Dia Nacional da Catalunha

Josep Anton Vidal

L'onze de setembre del 1714, Barcelona, fortament assetjada per les tropes de Felip d'Anjou comandades pel duc de Berwick i traïda i abandonada per les potències europees, queia sota l'assalt de l'exèrcit borbònic. Aquella data és, encara avui, un punt de referència per als catalans, que n'han fet la Festa Nacional de Catalunya. Hi ha qui diu que celebrem una derrota, i n'hi ha també que afegeixen o fan entenedor que els pobles que celebren derrotes han perdut la capacitat de fer-se un lloc propi en la història. No és pas així; els catalans no celebrem cap derrota, perquè les derrotes les celebren els vencedors. Els vençuts commemorem (és a dir, "compartim la memòria") un fet que ens diu clarament qui som, d'on venim i quins camins hem transitat, alhora que ens empeny a la reflexió de cap on volem anar i ens porta a compartir també l'esforç de fer i aconseguir un projecte per al nostre país.

Així, doncs, en tancar-se el cercle, els extrems es toquen: d'on venim i on volem anar.

Som una nació i volem ser una nació.

El 1714, però, és la data de referència de la pèrdua de les nostres llibertats. D'aleshores ençà hem estat una nació sense Estat i en un medi que ens ha fet pagar amb hostilitat manifesta no només cada intent de reivindicar la nostra identitat nacional i cultural, sinó fins i tot qualsevol mostra de singularitat per molt simple que fos.

A tall d'anècdota, un fet que no deixa de ser significatiu: Si recentment els nacionalistes espanyols han muntat un ciri per la pronunciació del Parlament de Catalunya contra les "corrides de toros", fa cosa d'un segle i mig, el governador civil de Barcelona va prohibir les corrides a la ciutat perquè considerava que els ciutadans hi posaven massa entusiasme i s'hi havien produït aldarulls per la mala qualitat del bestiar. I la prohibició es va fer efectiva amb l'aquiescència del govern espanyol, naturalment. En aquell moment van ser els catalans els qui van denunciar el fet discriminatiu respecte de la resta del Regne, però va ser inútil, i les corrides van continuar prohibides fins que els empresaris taurins van reclamar al govern indemnitzacions econòmiques per les pèrdues que la mesura els ocasionava. Això va fer que fossin autoritzades novament, però amb l'argument de l'autorització el govern va denegar les compensacions econòmiques que els perjudicats havien reclamat.

El fet que acabo de narrar succintament és, en la perspectiva històrica, trivial. Però serveix perfectament per representar el paradigma de les actituds d'hostilitat amb què se solen rebre les manifestacionsde singularitat dels catalans, fins i tot les més banals.

La pèrdua de la nostra independència no és, però, un fet extraordinari en el conjunt de les nacions. La majoria dels territoris avui integrats en els estats moderns han seguit una història semblantment arbitrària: una batalla, una herència règia, la dot matrimonial d'un príncep, un cop de fortuna, un caprici o un tractat han servit secularment per dibuixar o esborrar fronteres i llibertats. En alguns casos s'ha aconseguit amb el temps generar unions harmòniques, països integrats, identitats plurals perfectament assumides; en d'altres casos, s'han perpetuat l'antagonisme, l'enfrontament i els sentiments irreconciliables. En el nostre cas, el de Catalunya vull dir, mai no hem deixat de "saber-nos" vençuts. Dic "saber-nos", que no vol dir "sentir-nos". La raó, o una de las raons –potser la principal- és clara: la derrota de Catalunya el 1714 va significar literalment el naixement del Regne d'Espanya. Mai abans cap rei no havia pogut dir-se "rei d'Espanya". Per això aquella victòria fou congènita per a Espanya, i per això Espanya no ha volgut renunciar mai a la seva posició de vencedor i no ha deixat mai d'actuar com a tal. I la pervivència de l'esperit de victòria comporta la necessària pervivència dels vençuts.

No estic pas dient que abans d'aquella data no existís Espanya. Existia i se'n parlava sovint, però no era pas un Estat, ni era un Regne, per molt que hi hagués un sol monarca. L'Espanya "una" neix amb la pèrdua de les llibertats catalanes. Sense aquesta victòria prèvia, que havia estat buscada obstinadament al llarg del segle XVII pels Habsburgs castellans i els seus validos, l'Espanya que ha arribat fins als nostres dies no hauria existit ni hauria estat possible. Potser sí que avui dia existiria Espanya, però seria probablement una Espanya diferent, nascuda d'una altra manera, sense l'estigma del "vencedor"... Dic estigma, perquè és precisament d'aquesta identidad assumida per mitjà de la "victòria" d'on neix el sentiment profund, probablement inconscient, del nacionalisme espanyol. I del mateix pou d'on neix l'orgull espanyol –aquest que s'ha exhibit sense cap contenció a partir dels èxits de la "Roja"- és d'on neixen alhora l'expressió arrogant, l'autarquia despectiva i les pors que alimenten els nacionalistes espanyols, ja siguin o es diguin de dretes o d'esquerres. En la seva consciència hi ha el sentiment atàvic –i els sentiments no necessiten ni argumentació ni convenciment– que la recuperació de les llibertats dels catalans, la recuperació i l'exercici de la nostra identitat nacional significaria la fi d'Espanya, si més no de l'única Espanya que ells són capaços de reconèixer encara que ni existeixi ni hagi existit mai com ells la pensen.

"España se rompe" és la consigna de la caverna del nacionalisme espanyol que expressa l'amenaça i el perill més grans, alhora que expressa una por ancestral i incapacitadora, que impedeix pensar, analitzar els problemes i cercar propostes de concòrdia i solucions.

Són freqüents les manifestacions de polítics, intel•lectuals i gent comuna contra el "separatisme", perquè, és clar, en un món cada cop més global –diuen– les voluntats disgregadores, particularistes o separatistes són un anacronisme. El separatisme –insiteixen– és anar contra la dinàmica del temps, contra el progrés, contra un esperit d'obertura i universal. I un cop dit això es queden tan contents i satisfets com si haguessin dit alguna cosa i es permeten anatematitzar tothom que no pensi com ells. I és que, com hem dit abans, el sentiment no necessita anàlisi crítica ni arguments. És per això que no s'adonen que no és de "separatisme", que es parla, sinó d'independència i, indefectiblement, de llibertats.

El progrés de la humanitat es mesura en àtoms de llibertat. És el creixement de les llibertats, expressat en el reconeixement de drets i deures dels ciutadans i l'esforç per fer-los extensius a tots els pobles i a totes les persones, el que expressa el progrés global de la societat humana. I no m'estic referint a aquella llibertat individualista i anacrònica segons la qual la llibertat de l'un acaba on comença la de l'altre, sinó a una llibertat solidària en la qual la llibertat de l'un comença on comença la de l'altre. Perquè la "meva" o la "teva" llibertat són una fal•làcia si no neixen del compromís radical i irrenunciable amb la llibertat de l'altre i dels altres. Per això, dir que s'està en contra del separatisme és no dir res. Perquè, si acceptem com a premissa el dret a la llibertat, veurem que el que cal debatre no la separació, sinó sobre quines bases s'estableixen les unions. És d'això del que parlem, i qui ho aprofita per parlar de separatismes és que no vol, no sap o no li interessa mirar cara a cara el problema que es debat.

Catalunya vol establir lliurement els seus vincles, els seus compromisos, elegir les seves fidelitats. I això, en el nostre món i fins i tot en el nostre entorn més pròxim, no és només una aspiració de Catalunya.

És hora de preguntar-se si el concepte d'Estat –i les estructures de poder associades a aquest concepte– que hem heretat del passat continuen sent vàlides per al món actual, en el qual han passat, estan passant i és necessari que passin encara, i de manera imminent, moltes coses. Els organismes internacionals o supraestatals són, cada vegada més, referència obligada per als estats. És hora de preguntar-se si el model –o els models– d'Estat i les estructures estatals heretats del jacobinisme serveixen per afrontar els reptes, no ja del futur, sinó del present. L'Estat ha de ser un sistema de garanties que s'insereix en un sistema de relacions –de gran complexitat en totes les dimensions– en el qual sigui capaç moure's i articular-se amb la flexibilitat necessària per respondre adequadament i amb eficàcia als fets i a les dinàmiques de la història.

És precisament la defensa ultramontana de l'estat jacobí i dels esquemes mentals en què es fonamenta allò que va contra la història i el progrés, perquè va contra el desenvolupament de les llibertats.

Catalunya viu un moment políticament complicat, però de gran interès. Són molts els reptes que té plantejats la societat catalana a tots els nivells. I en la cerca de camins, solucions i alternatives, en l'elaboració de programes i planificacions, i en l'aplicació de polítiques concretes i necessàries, i en un miler de coses més, els catalans no volem continuar sent ni comparses, ni convidats, ni espectadors, ni subalterns... És a nosaltres que ens competeix la nostra societat, som nosaltres els qui hem de decidir què fem amb la nostra llengua i amb la nostra cultura, naturalment. Però, també som nosaltres els qui hem de decidir què fem amb la nostra economia i amb la nostra societat, i amb el nostre territori, i amb les nostres infraestructures, i amb les nostres relacions comercials, i amb les nostres relacions amb els altres països i la manera com establim els lligams amb els pobles veïns i amb el món. No reivindiquem cap separatisme –llevat potser de la caverna del nacionalisme català, que també existeix i que pot ser tan obtusa com la del nacionalisme espanyol, encara que parteixi de posicions identitàries i de força diferents–: allò que reivindiquem és la llibertat que ens correspon com a poble per incorporar-nos al sistema de relacions que ens pertoca com a nació des de posicions d'igualtat de drets, de posicions, de capacitats i de competències.

Onze de Setembro. Dia Nacional da Catalunha

Em onze de setembro de 1714, Barcelona, fortemente assediada pelas tropas de Filipe de Anjou, sob o comando do duque de Berwick, atraiçoaada e abandonada pelas potências europeias, caía sob o assalto so exército bourbónico. Esta data é, ainda hoje, um ponto de referência para os catalães, que a transformaram na Festa Nacional da Catalunha. Há quem diga que celebramos uma derrota e há também os que acrescentam ou dão a entender que os povos que festejam derrotas perderam a capacidade de ter um lugar próprio na História. Não é assim; nós, os catalães, não festejamos nenhuma derrota, pois as derrotas são os vencedores quem as festejam. Nós, os vencidos comemoramamos (ou seja, "partilhamos a memória")de um facto claramente quem somos. de onde vimos e que caminhos percorremos, ao mesmo tempo que nos leva a reflectir para onde queremos ir e nos leva também a partilhar o esforço de construir e de conseguir um projecto para o nosso país.

Assim pois, ao fechar-se o círculo, os extremos tocam-se: de onde vimos e para onde queremos ir.

Somos uma nação e queremos ser uma nação.

No entanto, 1714 é a data de referência da perda das nossas liberdades. Desde então somos uma nação sem Estado e num meio que nos fez pagar com manifesta hostilidade, não só cada tentativa de reivindicarmos a nossa identidade nacional e cultural, como também qualquer demonstração de singularidade, por mais simples que ela seja.

Em jeito de anedota, refiro um facto que não deixa de ser significativo: se recentemente os nacionalistas espanhóis ergueram as mãos ao céu devido à decisão do Parlamento catalão contra as "corridas de touros", há aproximadamente um século e meio o governador civil de Barcelona proibiu as corridas na cidade por considerar que os cidadãos as viam com demasiado entusiasmo e que isso dera lugar a distúrbios causados pela má qualidade do gado. Naquele momento foram os catalães que denunciaram o facto discrimanitivo relativamente ao resto do reino, mas foi inútil e as corridas continuaram proibidas até que os empresários taurinos exigiram ao governo indemnizações pelos prejuízos que esta medida lhes provocava. As corridas foram de novo autorizadas, mas, com o argumento da autorização, o governo não atribuiu as compensações económicas que os prejudicados tinham reclamado.

O facto que acabo de sucintamente narrar é, na perspectiva histórica, trrivial. Mas serve perfeitamente para representar o paradigma das atitudes de hostilidade com que são habitualmente recebidas as manifestações de singularidade dos catalães, inclusivamente as mais banais.

A perda da nossa independência não é, no entanto, um facto extraordinário no conjunto das nações. A maioria dos territórios hoje integrados nos estados modernos seguiram uma história similarmente arbitrária: uma batalha, uma herança régia, o dote matrimonial de um príncipe, um golpe de sorte, um capricho ou um tratado, serviram secularmente para desenhar ou para apagar fronteiras e liberdades.

Em alguns casos, conseguiu-se com o tempo gerar uniões harmoniosas, países integrados, identidades plurais perfeitamente assumidas; noutros casos perpetuou-se o antagonismo, o confronto e os sentimentos irreconciliáveis. No nosso caso, no caso da Catalunha, nunca deixámos de «nos saber vencidos». Quando digo «saber», não quero dizer «sentir». A razão, ou uma das razões - talvez a principal - é a clara: a derrota da Catalunha em 1714, significou literalmente o nascimento do Reino de Espanha. Nunca antes ninguém se pudera chamar "rei de Espanha". Por isso, essa vitória foi congénita para a Espanha, pelo que a Espanha nunca quis renunciar à sua posição de vencedora, nunca deixando de actuar como tal. E a sobrevivência do espírito de vitória, acarreta a correspondente sobrevivência dos vencidos.

 Não estou a afirmar que antes dessa data não existisse a Espanha. Existia e usava-se frequentemente essa designação. Mas não era um Estado, en um Reino, mesmo havendo apenas um monarca. A Espanha «una» nasce com a perda das liberdades catalãs. Sem esta vitória prévia, que fora pertinazmente procurada ao longo de todo o século XVII pelos Habsburgo castelhanos e pelos seus validos, a Espanha que chegou até aos nossos dias não teria existido nem teria sido possível. Talvez hoje existisse Espanha, mas provacelmente seria uma Espanha diferente, nascida de outra maneira, sem o estigma do "vencedor"... Digo estigma, por ser precisamente desta identidade assumida através da "vitória" que nasce o sentimento profundo, provavelmente inconsciente, do nacionalismo espanhol. E do próprio poço onde nasce o orgulho espanhol - esse mesmo que se exibiu sem contenção a partir dos êxitos da "Roja" - é também onde se gera a expressão arrogante, a autarquia despreziva e os medos alimentados pelos nacionalistas espanhóis, quer sejam ou se digam de direita ou de esquerda. Na sua consciência perdura o sentimento atávico - e os sentimentos não precisam de argumentação nem de convencimento - de que a recuperação das liberdades dos catalães, a recuperação e o exercício da nossa identidade nacional signiificaria o fim da Espanha - pelo menos da única Espanha que eles são capazes de reconhecer, embora seja inexistente ou nunca tenha existido da forma que eles a pensam.

"A Espanha desfaz-se" é a palavra de ordem da caverna do nacionalismo espanhol, exprimindo a ameaça e o perigo maiores, ao mesmo tempo que exprime um medo ancestral e incapacitante, que impede de pensar e de analisar os problemas, de procurar propostas de concórdia e soluções.

São frequentes as manifestações de políticos, intelectuais e de gente comum contra o "separatismo", porque, claro, num mundo cada vez mais global - dizem - as aspirações desagregadoras, particularistas ou separatistas são um anacronismo. O separatismo - insistem - é ir contra a dinâmica do tempo, contra o progresso, contra um espírito de abertura universal. E, dito isto, ficam tão contentes e satisfeitos como se tivessem dito alguma coisa. E permitem-se anatematizar todo aquele que não pense como eles. E, como disse antes, o sentimento não precisa de análise crítica nem de argumentos. É por isso que não se apercebem de que não se está a falar de "separatismo", mas sim de independência e, indefectivelmente, de liberdades.

.
O progresso da humanidade mede-se em átomos de liberdade. É o crescimento das liberdades, expresso no reconhecimento de direitos e deveres dos cidadãos e o esforço para os tornar extensivos a todos os povos e a todas as pessoas, que retrata o progresso global da sociedade humana. E não estou a referir-me a essa liberdade individualista e anacrónica, segundo a qual a liberdade de um termina onde começa a liberdade do outro, mas sim a uma liberdade solidária em que a liberdade de um começa onde começa a do outro. Porque a «minha» liberdade ou a «tua» são uma falácia caso não nasçam do compromisso radical e irrenunciável com a liberdade do outro e a dos outros. Por isso, dizer-se que se está contra o separatismo é não dizer nada. Porque se aceitamos como premissa o direito à liberdade, veremos que o que há a debater não é a separação, mas saber sobre que bases se devem as uniões estabelecer, É disto que estamos a falar e quem o aproveitar para falar de separatismos é porque não quer, não sabe ou não lhe interessa olhar de frente o problema que se debate.

A Catalunha quer estabelecer livremente os seus vínculos, os seus compromissos, escolher as suas fidelidades. E isso no nosso mundo e inclusive na nossa proximidade, não constitui apenas uma aspiração da Catalunha.

É o momento de se perguntar se o conceito de Estado - as estruturas de poder associadas e esse conceito - que herdámos do passado continuam a ser válidas para o mundo actual, no qual se passaram, passam e é necessário que continuem ainda a  passar-se e de maneira iminente, muitas coisas. Os Organismos internacionais ou supraestatais são, cada vez mais, referência obrigatória para os estados. É por isso o momento de se perguntar se o  modelo - ou modelos - de Estado e as estruturas estatais herdadas do jacobinismo servem para enfrentar os desafios, não os do futuro, mas os do presente. O Estado deve ser um sistema de garantias que se insere num sistema de relações - de grande complexidade em todas as dimensões - no qual seja capaz de se movimentar e de se articular com a flexibilidade necessária para responder adequadamente e com eficácia aos factos e às dinâmicas da história.

Aquilo que vai contra a história e contra o progresso, por ir contra o desenvolvimento das liberdades, é precisamente a defesa ultramontana do estado jacobino e dos esquemas mentais em que ele se fundamenta.

A Catalunha vive um momento políticamente complicado, mas de um grande interesse. São muitos os desafios que a sociedade catalã tem de, a todos os níveis, enfrentar. E na procura de caminhos, soluções e alternativas, na elaboração de programas e planificações, na aplicação de politicas concretas e necessárias, e em muitas e numerosas coisas mais, nós os catalães não queremos continuar a ser comparsas, nem convidados, nem espectadores, nem subalternos... É a nós que compete a nossa sociedade, naturalmente, somos nós que devemos decidir o que fazemos com o nosso idioma e com a nossa cultura. Mas somos nós também que devemos decidir o que fazemos com a nossa economia e com a nossa sociedade, e com o nosso território, e com as nossas relações com os outros países e a maneira como estabelecemos vínculos com os povos vizinhos e com o mundo. Não reivindicamos qualquer separatismo - salvo, talvez, da caverna do nacionalismo catalão, que também existe q que pode ser tão obtuso como a do nacionalismo espanhol, embora parta de posições identitárias e de força diferentes; o que reivindicamos é a liberdade a que temos direito como povo, para integrarmos o sistema de relações que desejamos construir como nação, a partir de posições de igualdade de direitos, de posições, de cpacidades e de competências.