Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________

La Constitució espanyola


La Constitució espanyola compleix ja trenta-dos anys. Potser són pocs anys per a un text legal cridat a esdevenir el marc de totes les lleis, però són molts anys, massa anys si tenim en compte els canvis en profunditat que s'han produït en aquest període en la societat espanyola i al món en general. Per això, la Constitució espanyola s'ha convertit, en aquests trenta-dos anys, en una mòmia venerable.

Val a dir que hauria resistit més bé el pas dels anys si hagués nascut amb una mica més de vitalitat, però va néixer lleugerament anèmica.

La dictadura va deixar el país en una situació difícil. Segons les paraules del dictador, tot quedava "lligat i ben lligat". El guió del postfranquisme havia estat dissenyat abans de la mort del dictador: la consolidació del Movimiento –la macroorganització del règim franquista per al control del país–, la instauració monàrquica, la successió... També hi havia dissenyats, en el mateix període de la dictadura, altres guions paral·lels o alternatius: el del monarca, que sabia que si no s'encetava un procés democratitzador no hi havia futur per al seu regnat; el de l'oposició i de les forces antifranquistes; el de les nacions sotmeses a l'Estat espanyol, especialment els Països Catalans i el País Basc..., i encara d'altres. Però, el poder no havia canviat de mans, i el franquisme estava instal·lat en la vida social, en tots els estadis de l'Administració, en l'Exèrcit, en les grans estructures del capital...

La reivindicació democràtica va esclatar amb força. Repassar l'hemeroteca de l'època és reviure o descobrir una societat agitada i convulsa, que sabia que es jugava el futur en cada moviment, una societat amb l'ai al cor, valenta i atemorida alhora, que no acabava de creure's que fos possible la sortida del túnel, que la vida en democràcia no podia durar gaire, que els tentacles del règim podien tornar a escanyar. Hi ha prou fets luctuosos en aquella etapa com per creure que els temors i la incertesa no eren infundats.

En aquell clima es va pactar la Constitució espanyola. I per això va néixer esguerrada i impotent per a un desenvolupament democràtic que assumís les reivindacions plantejades per les diferents forces democràtiques, les aspiracions dels diferents territoris i la voluntat del poble espanyol de recuperar les regnes de la història després de sortir del túnel de la dictadura. Però, la situació va imposar cauteles, grans prudències... Calia apaivagar els ànims en un context socioeconòmic complicat, amb l'entrada en la Comunitat Europea com a objectiu... La Constitució espanyola va prendre forma en l'ambigüitat, en fórmules que podien significar una cosa o una altra segons la perspectiva des de la qual es llegís. Totes les forces polítiques sabien que calia tancar el text constitucional, com fos, i que tancant-lo amb l'ambigüitat amb què es tancava, caldria en el futur tornar a discutir-ho tot indefinidament.

Els qui aleshores no van fer costat a la Constitució, perquè consideraven que enterrava l'herència del franquisme, avui –ells o els seus hereus– han esdevingut els defensors de la Constitució a capa i espasa. Qualsevol suggeriment de revisió del text constitucional és considerat gairebé un sacrilegi. S'ha escampat, sobretot entre els partits nacionalistes espanyols, els partits espanyolistes de dretes i d'esquerres, un constitucionalisme ultraconservador que fa inviable qualsevol iniciativa que no s'adigui amb la Constitució i que abomina de qualsevol possibilitat o proposta de reforma constitcional.

Així, la Constitució espanyola ha envellit molt de pressa i és avui, amb els seus trenta-dos anys, una venerable anciana que necessita molt més que un lifting, molt més que tots els avenços de la cirurgia estètica, per poder mirar el futur amb l'eficàcia que li demana la complexitat real de l'Estat, és a dir, establint un marc de llibertats i una projecció de l'Estat en què càpiguen tots els ciutadans sense diferències, exclusions ni privilegis. Una Constitució deslliurada finalment de l'herència i les servituds que van condicionar el seu naixement ara fa trenta-dos anys.

La Constitución española, agotada

La Constitución española cumple ya treinta y dos años. Quizás son pocos para un texto legal llamado a convertirse en el marco de todas las leyes, pero son muchos años, demasiados años si tenemos en cuenta los cambios en profundidad que se han producido en este periodo en la sociedad española y en el mundo en general. Por ello, la Constitución española se ha convertido, en estos treinta y dos años, en una momia venerable.

Cabe decir que habría resistido mejor el paso de los años si hubiera nacido con algo más de vitalidad, pero nació ligeramente anémica.

La dictadura dejó al país en una situación difícil. Según las palabras del dictador, todo quedaba "atado y bien atado". El guión del posfranquismo había sido diseñado antes de la muerte del dictador: la consolidación del Movimiento -la macroorganización del régimen franquista para el control del país-, la instauración monárquica, la sucesión... También había diseñados, en el mismo período de la dictadura, otros guiones paralelos o alternativos: el del monarca, que sabía que si no se iniciaba un proceso democratizador no había futuro para su reinado; el de la oposición y de las fuerzas antifranquistas; el de las naciones sometidas o sin encaje eficaz en el Estado español, especialmente los Cataluña y el País Vasco ... Pero, el poder no había cambiado de manos, y el franquismo estaba instalado en la vida social, en todos los estamentos de la Administración, en el Ejército, en las grandes estructuras del capital ...

La reivindicación democrática estalló con fuerza. Repasar la hemeroteca de la época es revivir o descubrir una sociedad agitada y convulsa, que sabía que se jugaba el futuro en cada movimiento, una sociedad con el alma en vilo, valiente y atemorizada a la vez, que no acababa de creerse que fuera posible la salida del túnel, que creía que la vida en democracia era frágil y no podía durar mucho, que los tentáculos del régimen podían volver a estrangularla. Bastantes hechos luctuosos hay en aquella etapa como para creer que los temores y la incertidumbre eran infundados.

En aquel clima se pactó la Constitución española. Y por eso nació lisiada e impotente para un desarrollo democrático que asumiera las reivindicaciones planteadas por las diferentes fuerzas políticas democráticas, las aspiraciones de los diferentes territorios y la voluntad del pueblo español de recuperar las riendas de la historia después de salir del túnel de la dictadura . Pero la situación impuso cautelas, grandes prudencias ... Había que apaciguar los ánimos en un contexto socioeconómico complicado, con la entrada en la Comunidad Europea como objetivo... La Constitución española tomó forma en la ambigüedad, en fórmulas que podían significar una cosa u otra según la perspectiva desde la que se leyera. Todas las fuerzas políticas sabían que había que cerrar el texto constitucional como fuera, y que cerrándolo con la ambigüedad con que se cerraba, en el futuro habría que volver a discutirlo todo, una vez y otra, indefinidamente.

Quienes entonces no apoyaron la Constitución, porque consideraban que enterraba la herencia del franquismo, hoy –ellos mismos aún o sus herederos– se han convertido en los defensores a ultranza de la Constitución. Cualquier sugerencia de revisión del texto constitucional es considerado casi un sacrilegio. Se ha extendido, sobre todo entre los partidos nacionalistas españoles, en los partidos españolistas de derechas y de izquierdas, un constitucionalismo ultraconservador que hace inviable cualquier iniciativa que no se ajuste a la Constitución y que abomina de cualquier posibilidad o propuesta de reforma constitcional.

Así, la Constitución española ha envejecido muy rápido y es hoy, con sus treinta y dos años, una venerable anciana que necesita mucho más que un lifting, mucho más que todos los avances de la cirugía estética, para poder mirar el futuro con la eficacia que le pide la complejidad real del Estado, es decir, estableciendo un marco de libertades y una proyección del Estado en el que quepan todos los ciudadanos sin diferencias, exclusiones ni privilegios. Una Constitución liberada finalmente de la herencia y las servidumbres que condicionaron su nacimiento hace treinta y dos años.