Neste ponto do artigo que o leitor está a ler, há um espaço em branco… Apaguei dois parágrafos onde falava desses dois partidos que, pretendendo-se eles mesmos agora bons catalães e bons espanhóis e, portanto serem exemplos de concórdia, lideram a iniciativa política contra a Catalunha. E fi-lo por respeito a mim mesmo. É tão descarado o exercício da mentira demagógica e tão grave o efeito da acção desses partidos políticos que pretendem abrir fracturas profundas na convivência dos cidadãos da Catalunha sob a desculpa da defesa dos direitos e liberdades, que não sou capaz de falar nisso sem que a argumentação racional dê lugar ao impropério e à reacção intempestiva. Por isso apaguei o que tinha escrito. Nem sequer é preciso dizer que estes partidos foram concebidos para servir um nacionalismo espanhol excluente e monopolizador, e que têm na vanguarda das suas formações demagogos de palavra fácil e hábeis, mas de ideias curtas. Se não tivessem a inteligência obnubilada, não seriam capazes de defender tanta incoerência entre o que dizem e a realidade catalã.
Se a sua acção destrutiva obteve algum nível de eficácia não terá sido pela sua inteligente leitura da realidade política catalã, mas sim porque seguiram padrões de conquista que se foram consolidando ao longo de trezentos anos. E pensando eles actuar por iniciativa pessoal, mais não são do que engrenagens executantes de uma hostilidade secular que, além de se exercer contra a Catalunha, impediu o progresso de Espanha como país moderno e com capacidade de futuro. Tenho a convicção de que o mais pertinaz inimigo da Espanha real se tem situado no nacionalismo espanhol, agressivo e excluente, cuja mais fanática expressão cristalizou no franquismo e encontrou nos dias de hoje acolhimento entre as fileiras do Partido Popular.
Com efeito, as pessoas mais qualificadas, mais dotadas para a análise, as mais cultas e de apreciável estatura intelectual e política que passaram pelas fileiras do Partido Popular e que podiam ter construído uma direita moderna e democrática, tais como Manuel Milián Mestre, Josep Piqué (apesar de ter também sofrido ataques de obnubilação mental quando teve de defender as teses do PP) ou Josep Curto – no que diz respeito às terras catalãs – ou Miguel Herrero e Rodríguez de Miñón, estiveram, de uma ou outra maneira, afastados de cargos directivos e condenados pelo seu partido ao ostracismo político.
Na realidade, com os recursos perante o Tribunal Constitucional, com o incremento da xenofobia e da hostilidade contra os imigrantes, com a prática exibicionista do nacionalismo espanhol, estes partidos apelam, num contexto pré-eleitoral, aos sentimentos de uma parte da população para configurar um voto anticatalanista, sabendo como sabem que não podem pretender desenhar um espaço do centro na Catalunha e encorajados pela expectativa de uma vitória eleitoral do Partido Popular em Espanha na próxima legislatura.
Por seu turno, os partidos "catalanistas" – CiU (que o leitor português poderia identificar como uma aliança entre o nacionalismo tradicional e conservador e a democracia cristã) e Esquerra Republicana – estão igualmente dominados pelo tacticismo pré-eleitoral. CiU, que, apesar de ter sido a força mais votada nos dois escrutínios anteriores, teve de aceitar que uma aliança de esquerda lhe tivesse arrebatado a maioria parlamentar e o Governo em duas eleições consecutivas, tem, segundo as sondagens, possibilitade de conseguir uma maioria absoluta e tenta apresentar a sua face mais atraente ao conjunto do eleitorado, fazendo da catalanidade uma bandeira de integração. A Esquerra Republicana guinda-se até a posições independentistas, comprometendo-se na convocatòria de um referendo sobre a independência com o objectivo de recuperar a confiança dos seus eleitores, que têm vindo a desertar da fidelidade ao partido desiludidos com a acção do governo de Esquerra nas duas últimas legislaturas e, sobretudo, pela imagem prepotente e arrogante dos líderes republicanos, que emeou a divisão no interior do Partido e não souberam estar à altura da oportunidade histórica que o eleitorado depositou nas suas mãos.
Apanhando a boleia destes partidos catalanistas, há dois novos partidos que se declaram independentistas: o Reagrupament, liderado por um dos políticos que abandonaram a Esquerra Republicana, e a Solidaritat Catalana, liderado pelo que até há pouco tempo era presidente do Futbol Club Barcelona e que aglutinou gente oriunda da Esquerra Republicana, do Partido Socialista, do CiU e de diversas plataformas cívicas pela independência. Estes dois partidos independentistas, que optam pela primeira vez por ter representação parlamentar, não conseguiram chegar a um acordo de colaboração e os seus líderes demonstraram sintomas de personalismo, até consumar e consolidar o fraccionamento da opção política independentista com o consequente enfraquecimento dessa opção.
Finalmente, o partido socialista PSC-PSOE, entra na campanha confrontado com uma crise interna de carácter identitário agravada pela incomprensão, e mesmo pela hostilidade, de grandes sectores do PSOE para com a realidade nacional, cultural, linguística e política da Catalunha. El PSC (Partit Socialista de Catalunya) viu-se forçado a demonstrar que não é um partido de obediência espanhola, sem contudo se poder afirmar como partido catalanista ou catalão, dado o risco que isso implicaria de uma divisão do seu eleitorado, até mesmo porque uma grande parte do seu suporte parlamentar procede de votantes do PSOE (a versão espanhola do partido socialista), sem os quais o PSC (a versão catalã) veria substancialmente reduzidas as suas forças. Essa circunstância força-o a defender como possível a integração constitucional da Catalunha no Estado espanhol, a harmonização e a concórdia de uma Catalunha espanhola, mas com as essências da história, a tradição, a realidade e o futuro da nação catalã. Porém, vê-se obrigado a fazê-lo num momento como o actual, em que as expressões de hostilidade, as agressões, as mutilações de direitos e a regressão do debate politico a estádios pré-constitucionais irá ser tão evidente, que difícilmente poderão articular um discurso de centro sem que a uma parte dos seus potenciais votantes lhes pareça demasiado branda a defesa dos direitos da Catalunha – e até em conivência com os atacantes – e a uma outra parte do eleitorado, exacerbados os sentimentos patrióticos espanholistas por um contexto de confrontação, lhes pareça demasiada indulgência para com o catalanismo.
No que toca ao ICV (Iniciativa per Catalunya Verds), um outro partido com reivindicações de obediência nacional, que fez parte do Governo da Generalitat nos dois últimos períodos parlamentares e que protagonizou alguns episódios de discutível coerência política, queimou os seus líderes e esforça-se agora por potenciar os novos, alinhando o seu ideário no que se refere à cidadania através do reforço das ideias fundacionais do movimento. Contudo, o resultado, desta reaproximação aos velhos princípios do comunismo, da esquerda do progresso e do ecologismo, corre o risco de parecer um discurso autojustificativo, por vezes ideológico, por vezes utópico, por vezes volátil e, frequentemente, com uma derivação dogmática, que se produz em paralelo com as necessidades da acção política da Catalunha e, portanto, sem que com ela coincida, apesar de abordar temas concretos, específicos e conjunturais ligados ao momento e ao território.
Os partidos estão, portanto, firmememente aferrados à luta eleitoral. E a patologia de que padecem torna-se cada vez mais evidente, de tal modo que mesmo aqueles acabados de nascer já trazem congenitamente o virus da partidocracia. Os grandes problemas da Catalunha exigem um espírito de união e de coesão da sociedade catalã que os partidos políticos não podem recusar, mas que também não entendem ser conveniente assumir, porque os seus interesses partidários escolhem neste momento outras prioridades e seguem outras estratégias. Portanto, em defesa da Catalunha todos o são nas palavras, mas nenhum deles se atreve a empregar a energia nem a exercer o sacrifício e a renúncia aos particularismos que o momento histórico lhes exige e que o povo da Catalunha soube exprimir de maneira tão contundente na reacção contra a sentença do Tribunal Constitucional no passado mês de Julho, ou como já antes o haviam exprimido os meios de comunicação catalães com a redacção de um comunicado conjunto em defesa da identidade e das liberdades da Catalunha.
Este panorama do momento político e o contexto em que ele se inscreve, ajudam a compreender por que motivo no acto de despedida ao Dr. Joan Solà – a quem em 2009 foi outorgado o Prémio de Honra das Letras Catalãs, o galardão máximo que se atribui na Catalunha em reconhecimento pelo mérito e pelo percurso intelectual – não se houve qualquer representação institucional. No comité de despedida, reiterando uma ideia expressa pelo próprio Joan Solà, um seu sobrinho disse referindo-se aos políiticos: "Nós estamos fartos. Sentimo-nos desolados e desamparados. (...) Os políticos puseram-nos de parte. (...) Este governo não é digno de ser nosso anfitrião” E o "nós" utilizado nestas palavras referia-se, no sentido mais lato, ao povo catalão.
"O nosso Estado – dissera o professor Joan Solà aludindo ao Estado espanhol e aos catalães – é um Estado contra nós." Tomando esta afirmação como referência, nós, os catalães, devemo-nos interrogar até que ponto cada um dos partidos que lutam por obter representação no Parlamento é um partido a favor da Catalunha.
Por agora, inimigo da pugna eleitoral, a perspectiva não se apresenta promissora. Saberão os partidos colocar a Catalunha acima dos seus interesses e estratégias conjunturais, ditados pelo virus patológico da partidocracia? Saberão os políticos que neles militam ultrapassar as ambições da meritocracia e comprometer-se com o povo que os sustenta?
O tempo no-lo dirá. De momento, porém, muita sorte temos de pessoas que, como Joan Solà ou Joan Triadú que agora nos deixaram, tenham desempenhado tão bem os seus deveres. E temos sorte em termos ficado com os seus ensinamentos, com o seus estímulos e com o seu exemplo.
Catalunya està de dol (2)
En aquest punt de l'article que el lector està llegint hi ha un buit... He esborrat dos paràgrafs en què parlava d'aquests dos partits que, pretenent-se ells mateixos alhora bons catalans i bons espanyols i, per tant, exemples de concòrdia, lideren la iniciativa política contra Catalunya. I ho he fet per respecte a mi mateix. És tan descarat l'exercici de la mentida demagògica i tan greu l'efecte de l'acció d'aquests partits polítics que pretenen obrir fractures profundes en la convivència dels ciutadans de Catalunya amb l'excusa de la defensa dels drets i de les llibertats, que no sóc capaç de parlar-ne sense que l'argumentació racional sigui substituïda per l'improperi i la visceralitat. Per això he esborrat el que havia escrit. N'hi ha prou de dir que aquests partits han estat construïts al servei d'un nacionalisme espanyol excloent i abassegador, i que posen al capdavant de les seves formacions demagogs de paraula fàcil i hàbils, però d'idees curtes. Si no tinguessin la intel•ligència encegada, no serien capaços de sostenir tanta incoherència entre el que diuen i la realitat catalana.
Si la seva acció destructiva aconsegueix algun nivell d'eficàcia no és pas per la seva intel•ligent lectura de la realitat política catalana, sinó perquè segueixen uns patrons de conquesta que s'han anat consolidant al llarg de tres-cents anys. I ells, pensant-se que actuen per iniciativa i idea personal, no són més que els engranatges executors d'una hostilitat secular que, a més d'anar contra Catalunya, ha impedit el progrés i la definició d'Espanya com un país modern i amb capacitat de futur. Estic convençut que l'enemic més pertinaç de l'Espanya real ha estat el nacionalisme espanyol, agressiu i excloent, l'expressió més fanàtica del qual va quallar en el franquisme i ha trobat avui acolliment en les files del Partido Popular.
De fet, les persones més qualificades, més dotades per a l'anàlisi, les més cultes i d'autèntica talla intel•lectual i política que han passat per les files del Partido Popular i que podíem haver construït una dreta moderna i democràtica, com Manuel Milián Mestre, Josep Piqué (malgrat que va patir també d'episodis d'obnubilació mental quan va haver de defensar les tesis del PP) o Josep Curto, pel que fa a les terres catalanes, o Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, han estat, d'una manera o altra, bandejats dels càrrecs directius i condemants pel seu partit a l'ostracisme polític.
En realitat, amb els recursos davant el Tribunal Constitucional, amb l'atiament de la xenofòbia i l'hostilitat contra els immigrants, amb la pràctica exhibicionista del nacionalisme espanyol, aquests partits apel•len, en un context preelectoral, al sentiments d'una part de la població per configurar un vot anticatalanista, sabent com saben que no poden pretendre dibuixar un espai de centre a Catalunya i encoratjats per l'expectativa d'una victoria electoral del Partido Popular a Espanya en la pròxima legislatura.
Al seu torn, els partits "catalanistes" –CiU (que el lector portuguès podria identificar com una coalició entre el nacionalisme tradicional i conservador i la democràcia cristiana) i Esquerra Republicana– estan dominats també pel tacticisme preelectoral. CiU, que, malgrat haver estat la força més votada en les dues convocatòries anteriores, va haver de suportar que un acord entre les forces d'esquerres li arrabassés dues vegades la majoria parlamentària i el Govern, i que, segons les enquestes, té possibilitats d'aconseguir la majoria absoluta, intenta presentar la seva cara més atraient al conjunt de la ciutadania, fent de la catalanitat una bandera d'integració. Esquerra Republicana s'autoimpulsa cap a les posicions independentistes, comprometent-se en la convocatòria d'un referèndum sobre la independència amb la finalitat de recuperar la confiança dels seus votants, que han anat desertant de la fidelitat al Partit decebuts per l'acció de govern d'Esquerra en les dues últimes legislatures i, sobretot, per la imatge prepotent i superbiosa dels líders republicans, que han provocat el trencament del Partit i no han estat a l'alçada de l'oportunitat històrica que l'electorat els va posar a les mans.
Al costat d'aquests partits catalanistes, hi ha dos nous partits que es declaren independentistes: Reagrupament, liderat per un dels polítics que han abandonat Esquerra Republicana, i Solidaritat Catalana, liderat pel que fins fa poc ha estat president del Futbol Club Barcelona i que ha aglutinat gent procedent d'Esquerra Republicana, del Partit Socialista, de CiU i de diverses plataformes cíviques per la independència. Aquests dos partits independentistes, que opten per primera vegada a tenir representació parlamentària, no han aconseguit un acord de col•laboració i els seus líders han mostrat trets de personalisme que els han dut a consumar i consolidar el fraccionament de l'independentisme amb el consegüent afebliment d'aquesta opció.
Finalment, el partit socialista PSC-PSOE, entra en campanya enfrontat a una crisi interna de caràcter identitari agreujada per la incomprensió, i fins per l'hostilitat, de grans sectors del PSOE envers la realitat nacional, cultural, lingüística i política de Catalunya. El PSC (Partit Socialista de Catalunya) es veu obligat a demostrar que no és un partit d'obediència espanyola, però sense poder afirmar-se com a partit catalanista o català pel risc que suposaria la fracció del seu electorat, atès que gran part del seu suport parlamentari procedeix de votants del PSOE (la versió espanyola del partit socialista) sense els quals el PSC (la versió catalana) es trobaria minvada de forces. Això el força a defensar com a possible la integració constitucional de Catalunya en l'Estat espanyol, l'harmonització i la concòrdia d'una Catalunya espanyola amb les essències de la història, la tradició, la realitat i el futur de la nació catalana. Però ha de fer-ho en un moment com l'actual, en què les expressions d'hostilitat, les agressions, les mutilacions de drets i la regressió del debat polític a estadis preconstitucionals és tan evident, que difícilment poden articular un discurs de centre sense que a una part dels seus possibles votants els sembli massa tou en la defensa dels drets de Catalunya –i fins i tot el vegin en connivència amb els atacants– i a una altra part dels votants, exacerbats els sentiments patriòtics espanyolistes per un context de confrontació, els sembli massa indulgent amb el catalanisme.
I pel que fa a ICV (Iniciativa per Catalunya Verds), un altre partit amb vinculacions d'obediència nacional, que ha format part del Govern de la Generalitat en els dos darrers períodes parlamentaris i que ha protagonitzat alguns episodis la coherència política dels quals ha estat molt discutida, ha cremat els seus líders i s'esforça a potenciar-ne els nous i a refer el seu ideari davant la ciutadania per mitjà del reforçament de les idees primigènies de la formació. El resultat, però, d'aquesta recerca en les velles essències del comunisme, de l'esquerra de progrés i de l'ecologisme, corre el risc d'aparèixer com un discurs d'autojustificació, a voltes ideològic, a voltes utòpic, a voltes volàtil i, sovint, amb una derivació dogmàtica, que es produeix en paral•lel a les necessitats de l'acció política a Catalunya i, per tant, sense coincidir-hi en el fons, malgrat que toqui temes concrets, específics i conjunturals vinculats al moment i al territori.
Els partits estan, per tant, abocats de ple a la lluita electoral. I la patologia que pateixen esdevé cada vegada més evident, tant que fins i tot els partits acabats de néixer ja porten congènitament el virus de la partitocràcia. Els grans problemes de Catalunya reclamen un esperit d'unió i de cohesió de la societat catalana que els partits polítics no poden refusar però que tampoc no consideren convenient assumir, perquè els seus interessos de partit tenen en aquest moment altres prioritats i segueixen unes altres estratègies. Per tant, en la defensa de Catalunya tots hi són de paraula, però cap d'ells no s'atreveix a emprar l'energia ni a exercir el sacrifici i la renúncia als particularismes que el moment històric els reclama i que el poble de Catalunya va saber expressar de manera tan contundent en la reacció contra la sentencia del Tribunal Constitucional el passat mes de juliol, o com ho havien expressat abans els mitjans de comunicació catalans amb la redacció d'un editorial conjunt en favor de la defensa de la identitat i les llibertats de Catalunya.
Aquest panorama del moment polític i el context en què s'inscriu ajuden a comprendre per què en l'acte de comiat al Dr. Joan Solà –que el 2009 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el màxim guardó de reconeixement al mèrit intel•lectual i a la trajectòria cívica que s'atorga a Catalunya– no hi hagués, en compliment de la voluntat del mateix Joan Solà, cap representació oficial de les institucions polítiques del país. En el parlament de comiat, reiterant una idea expressada pel mateix Joan Solà, el seu nebot va dir referint-se als polítics: "N'estem farts. Ens sentim desolats i desemparats. (...) Els polítics ens han deixat de banda. (...) Aquest govern no és digne de fer-te d'amfitrió." I el "nosaltres" utilitzat en aquestes paraules es refereix, en el sentit més ampli, al poble català.
"El nostre Estat –havia dit el professor Joan Solà referint-se a l'Estat espanyol i als catalans– és un Estat contra nosaltres." Prenent com a referència aquesta afirmació, els catalans ens hem de preguntar en quina mesura cadascun dels partits polítics que pugnen per tenir representació al Parlament de Catalunya és un partit a favor de Catalunya.
Ara per ara, enmig de la pugna electoral, la perspectiva no es gens afalagadora. Sabran els partits posar Catalunya per damunt dels interessos i les estratègies conjunturals que els dicta el virus patològic de la partitocràcia? Sabran els polítics que hi militen superar les ambicions de la meritocràcia i comprometre's amb el poble que els fa costat?
El temps ens ho dirà. De moment, però, sort en tenim de persones que, com Joan Solà o Joan Triadú, que ara ens han deixat, fan tanta i tan bona feina. I sort en tenim del seu mestratge, del seu estímul i del seu exemple.
Sem comentários:
Enviar um comentário